Qui se’n cuida, dels clàssics?

En parlàvem fa pocs dies amb l’escriptor Sebastià Alzamora i amb l’editor i poeta Jordi Cornudella, a la presentació de la nova edició de Bearn o la sala de les nines: segurament, la maduresa d’una cultura també es pot mesurar per la cura que aquesta té dels seus autors patrimonials. Llegir, rellegir, tornar a posar en solfa les idees i els universos creatius dels escriptors que ens han precedit és una molt bona manera de recordar-nos d’on venim i, sobretot, des d’on podem agafar impuls per avançar. Aquesta nova edició de Bearn a Edicions 62, que recupera la revisió definitiva que en feu Josep A. Grimalt i inclou quatre lectures d’Alzamora, Carlota Gurt, Carme Riera i jo mateix, es deu assemblar molt a la manera amb què es deuen relacionar els països normals amb el seu patrimoni artístic: des de la contemporaneïtat, amb tot el rigor històric i filològic i amb una desacomplexada voluntat comercial, de difusió. Sí! Bearn torna a les llibreries perquè, com deia Jaume Fuster, tot llibre que no hem llegit és una novetat.

Segona instantània: el passat mes d’agost, el Consell de Mallorca i l’Ajuntament d’Andratx anunciaven l’inici del projecte de creació de la Casa Museu Baltasar Porcel, que gestionarà, com ja fa de manera exquisida amb els espais dedicats al mateix Villalonga, a Blai Bonet i al Pare Ginard, la Fundació Mallorca Literària. Serà, segur, una bona oportunitat per llegir amb ulls d’avui un dels grans narradors i polemistes (amb permís de Villalonga) que ha donat Mallorca, i qui sap si la creació d’aquest espai contribuirà a esperonar la reedició de la seva obra, aparcada de manera quasi completa d’ençà del seu traspàs l’any 2009. És una notícia que al megalòman, iconoclasta, joancarlista i pujolista Baltasar Porcel li hauria encantat, i el més important: un projecte que obres com Solnegre, Cavalls cap a la fosca i Les primaveres i les tardors, entre d’altres,es mereixen.

I encara un tercer flaix: la reedició de dues obres cabdals de la primera poeta moderna en llengua catalana, Maria Antònia Salvà. Aquesta tardor, Barcino recupera Espigues en flor i El retorn amb una introducció de Lluïsa Julià, una de les principals expertes en l’autora de Llucmajor, i amb un epíleg de la poeta Maria Callís. Així, si l’any 2020 ens havíem de lamentar de la impossibilitat de trobar les seves obres a les llibreries en ple Any Salvà, ara la podrem llegir per partida doble. I serà gros: els lectors que s’hi acostin hi trobaran la que sempre he defensat que hauríem de gosar llegir com una mena de Dickinson en llengua catalana, una autora introspectiva, visionària, arrelada en la vivor de les paraules i en la sensibilitat més fonda, precursora del feminisme i de l’ecologisme en les lletres del país.

Pareix, idò, que els editors, els filòlegs i les institucions estan fent la seva feina: posar a l’abast del públic el llegat dels nostres millors autors, sobretot quan aquests no hi són per defensar-lo. Ara només falta que s’hi animin els lectors.