La mort en pebres

Cada vegada hi ha més persones centenàries. Només a Catalunya són més de tres mil; i es calcula que, en prop de vint anys, la xifra es multiplicarà per tres. Per alguna raó, la regió d’Espanya amb menys persones d’aquesta edat –tan ‘respectable’– són les Illes Balears. Com que ja no hi ha tanta “calma”, diuen els metges, entre els illencs ja no arribem a la centúria. Però la tendència és general a Occident; cada vegada és més probable anar més enllà de l’esperança de vida mitjana, la qual no ha deixat d’elevar-se des de temps enrere. L’accés a la sanitat universal, els avanços mèdics i farmacològics, i més vacunació, higiene, menys abús del tabac i l’alcohol, i sobretot el suport social i comunitari, tenen un pes decisiu a l’hora d’ajudar que cada vegada visquem més anys.

A l’última novel·la del filòsof Ferran Sáez (L’altra hipòtesi, publicada per la nova editorial Eclecta: atenció al seu catàleg) es planteja un futur on la gent s’acull a un Límit Vital Voluntari, perquè la longevitat ja pot arribar a superar els cent cinquanta anys. El llibre, que ens omple el cap d’inquietuds i de preguntes, mostra un futur on totes les utopies s’han complert, fins al punt que l’idil·li social és indiscernible d’una perpètua sensació de malson embrutidor. Potser la felicitat humana completa, en cas d’aconseguir-se, faria paret amb la idiòcia més absoluta, o amb un estat d’ataràxia atònita, ja molt semblant a l’espiritualitat que desprenen les noves formes de tecnologia, com la IA. Sáez descriu un món guanyat a totes les pèrdues, però que al mateix temps ens fa habitar una desesperança que, al contrari del que prescrivien els estoics, no és la felicitat, sinó una forma d’angoixa que aboleix els límits entre les èpoques.

No sé si un projecte de vida digna ha de fer-nos viure tants i tants anys; no sé si convé perpetuar-se durant dècades a una cadira, sense senderi ni altra consciència que la d’un rèptil o d’una aspidistra. No és que la immortalitat ens la pugui donar la IA (convertint-nos en dades loquaces i pòstumes), és que la IA acabarà tenint més vida que nosaltres, o almenys més ganes de parlar. “Nosaltres vivim perquè la mort ens imagina”, va dir el poeta Pere Antoni Pons. El panorama és un altre: milers de vells que, com els joves, viuen una vida simulada, un present perpètuament apàtic, sense alegria ni coneixement, o sense altra novetat real que l’aire que encara es respira.