Hi ha límits invisibles que, un cop creuats, no pots descreuar. Simplement, no hi ha tornada enrere. De vegades són petits gestos. D’altres, grans, com votar a Vox, anar a l’oficina en xandall o comprar-te unes Crocs. En cap cas vull dir que tots tres comparteixin sòl moral, tot i que per a molta gent que conec sí que comparteixen un mateix subsol estètic.
No és el meu cas. Perquè, com tothom sap, visc entregat a la degradació. No fins al punt de votar a Vox, tot i que atès el meu historial de negligència i manca de dignitat mai no ho descartaria, però sí que tenc unes Crocs (dos parells, de fet) i de cada cop sent més forta la crida del xandall com a vestimenta legítima per al dia a dia. És qüestió de temps. M’enterraran disfressat de ionqui, això ho tenc clar.
Les Crocs són sempre font de controvèrsia. Cosa que em sorprèn, perquè, si amb un element som especialment maniàtic en termes de vestimenta, és el calçat i si he triat les Crocs és per una sèrie de raons imbatibles que tots hauríeu de reconèixer i, per tant, esborrar aquesta cara de sorpresa. Si jo duc Crocs, hauríeu d’assumir tots que les Crocs molen i acotar el cap —per plorar davant la visió de la barroeria que hàgiu decidit posar-vos als peus aquest estiu.
Perquè no hi ha altra cosa que reveli més sobre una persona que les sabates que duu. És un fet. Per això sempre us mir els peus. És com l’ensaladilla russa als bars de barri: si és bona, totes les altres d’opcions de la carta també seran bones; si sospites que estàs posant en perill la teva vida, és possible que fins i tot l’aigua amb gas et provoqui salmonel·losi. De la mateixa manera, el calçat delata deixadesa o una mínima actitud a l’hora de vestir. I no és que em vulgui posar dandi, però en aquesta vida s’ha de molar. Almanco, un poc.
La pregunta aquí és si es pot molar amb unes Crocs i la resposta, per molta brand revitalisation que hagi fet la marca americana d’esclops, és que, francament, no, gens; però, qualsevol alternativa, excepte la sabata tancada, és encara pitjor. Les xancletes no fan mal als ulls, però són incomodíssimes, especialment si has de caminar més de set metres; m’abstenc d’opinar de les versions regionals de les sabates d’estiu, perquè no tenc gens de ganes que em cremeu viu, però els mocassins em fan venir ganes d’enfonsar-vos la barca, vessar-vos el gintònic o calar-li foc al vostre xalet. Després hi ha les sandàlies, que personalment sempre m’han semblat una cosa com molt grecoromana: el dòric, jònic i corinti del calçat, un poc com anar vestit de boda tot l’any.
És, però, en el món sandàlia on ens trobam la nèmesi de les Crocs, les Birkenstock, però aquí és on trec els meus dos arguments finals.
La capacitat d’escandalitzar d’unes Crocs és imbatible: tens la sensació que vas a cavall d’un sacrilegi quan les duus posades, com si haguessis entrat en una comissaria de policia amb la teva camiseta d’ACAB. Hi ha res d’aspecte més inofensiu que algú amb els esclops de Birkenstock? En canvi, a mi no em costa imaginar-me algú amb Crocs —o qualsevol de les seves imitacions— armat.
De fet, per aquí va el meu argument final: el llarg recorregut de les Crocs en l’àmbit sanitari ha deixat clar un dels seus grans avantatges: és fàcil fer-ne neta la sang. Heu provat de llevar sang de la pell girada? Vosaltres direu “i per què punyetes necessites llevar-te sang de les sabates, Joan? La sang de qui?”. La meva resposta és senzilla, perquè, u, mai se sap; i dos, alerta a demanar tant, no fos cosa que la pròxima vegada que les faci netes sigui teu l’ADN que hi dugui incrustat.
