Molta eufòria per no res
Un altre càsting a la televisió. La selecció de personal pràcticament ja ha esdevingut un gènere en ell mateix. Dijous a la nit TV3 estrenava Eufòria, un nou talent show en què en la primera emissió va semblar que de talent n’hi havia més aviat poc. En pocs mesos hem vist dos processos de cribatge a la cadena: El llop i aquest. Mentre que en el primer hi havia cautela per transmetre empatia pels participants i prudència en la manera de mostrar-los, a Eufòria es va prioritzar el sentit de l’espectacle, amb una mirada més distant sobre els candidats. Eufòria, amb el nom i els colors que remeten a la sèrie de moda de HBO, va reforçar l’esperit popular, fabril i multitudinari per accentuar la idea de fenomen televisiu segons els patrons més tradicionals.
La passió vinculada al drama. Els participants justifiquen l’afició artística a partir de traumes i vivències existencials o tràgiques per convertir en èpica la vocació.
Catàleg humà. És un context en què es treu partit tant dels estereotips com de la diversitat. I això és un ingredient més per a l’espectacle voyeurista.
La desinhibició i el ridícul. Malgrat la competència, l’esperit de col·lectivitat i igualtat dels càstings provoca un estat de trànsit dels participants. És aquesta eufòria a la qual fa referència el títol. Davant l’oportunitat que se’ls ofereix, ho donen tot per ser els escollits. Es porta els candidats al límit i es generen escenes que provoquen cert estupor o vergonya als espectadors.
La superioritat moral del jurat. Els responsables de la selecció juguen a fer de Déu. Apliquen la versió televisiva de les teories darwinianes a la filera de gent que espera a ser l’escollida i formar part d’una nova espècie evolucionada: el producte mediàtic. Sovint, el rostre impàvid, silenciós o lacònic dels membres del jurat davant l’esperpent que els ofereixen els candidats delata certa superioritat moral. És el que els dona autoritat. Però tots formen part del mateix espectacle.
La superioritat moral de l’audiència. Els espectadors no són aliens al joc. El voyeurisme funciona sobretot per l’efecte morbós de veure exposats els candidats amb menys talent.
La televisió com a oportunitat per a una nova vida. El cribatge d’individus a la televisió es converteix en una mena d’ascensor social. És l’oportunitat per aconseguir el cop de sort que tothom mereix. El talent show esdevé el miratge on projectar els somnis i il·lusions i el càsting és aquesta porta on l’ascensorista –el jurat– té el do de prémer el botó per dur-te més amunt.
Déjà-vu. Els càstings dels talent shows, vist un, vistos tots. Una fase preparatòria tan explotada a les privades que s’ha acabat fent pesat i avorrit.
Els càstings televisius són uns preliminars que no permeten jutjar el programa d’una manera completa. L’estrena de dijous d’Eufòria, però, no semblava gaire il·lusionant, sobretot perquè no va oferir cap indici que aportés res de nou o que marqués les diferències en algun sentit. Va semblar una opció més del que hem vist sempre.
