El miratge del creixement de les Balears
PalmaA les Illes Balears no ens surten els comptes. Som la comunitat que més ha crescut en població durant les dues darreres dècades i també som una de les que més ha incrementat la producció: concretament, un 155% entre el 2000 i el 2023, només per darrere de Madrid. Però els estudis deixen palès que aquest dinamisme no s’ha traduït en benestar. El fet és que, en el mateix període, el PIB per càpita ha pujat només un 8,2%, bastant per sota de la mitjana estatal, que és de l’11,1%. La paradoxa és evident: creixem més que ningú, però la prosperitat es reparteix pitjor.
En el cas de les Illes, es demostra que més mans no vol dir més rendibilitat. El motor econòmic de les Balears ha necessitat centenars de milers de treballadors addicionals per sostenir el ritme, però a l’hora de pagar-los no arriba, bé perquè som massa a repartir, bé perquè una part del capital se’n va a fora. Mentrestant, territoris que han crescut menys en població i en producció, com Extremadura i Galícia, han millorat més en PIB per habitant. I les comunitats que comparteixen amb nosaltres dependència turística –com les Canàries i el País Valencià– mostren també mals resultats. Al pol oposat, el País Basc, amb una base industrial sòlida i una estratègia a llarg termini, presenta un balanç envejable.
A les Illes Balears, la imatge és la d’una bicicleta que només es manté en marxa –però no fa més via– si cada vegada hi pedalegen més persones, amb l’esgotament de recursos, de territori i del medi ambient que això implica. Es creen llocs de feina, sí, però massa sovint són molt precaris. I la renda disponible de moltes famílies no reflecteix la riquesa que es genera al conjunt de l’Arxipèlag.
És cert que fa més de 25 anys que es parla de la necessitat de diversificar l’economia, de reduir la dependència del monocultiu turístic, de generar activitat productiva més enllà del creixement quantitatiu. Però en tot aquest temps han governat opcions polítiques de tots els colors i el resultat és el mateix: no s’han fet grans passes en aquest sentit. No és senzill –si ho fos potser estaria resolt–, però el diagnòstic està més que repetit. Falten accions concretes.
Ara que la paraula ‘contenció’ ha entrat en l’agenda, convé evitar que esdevingui només un recurs retòric, com ha passat amb tants altres conceptes. Contenció ha de significar posar límits definits, amb xifres i calendaris; planificar i establir camins per aconseguir fer-los. Si no, les Balears continuaran instal·lades en un model cada vegada més ineficient i, sobretot, més empobridor. Perquè la paradoxa més dolorosa, el miratge del creixement de les Illes, és que entre tanta riquesa com la que produïm, cada vegada hi ha més ciutadans que n’estan exclosos.
