La meva traducció del Dant (1935)

De l’article de Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a La Veu de Catalunya (26-VI-1935). Avui fa 700 anys de la mort de Dante Alighieri (Florència, 1265 - Ravenna, 1321). El 27 d’aquest mes en farà 60 de la mort de Sagarra, autor de la magistral traducció al català de Divina Comèdia, enllestida després de la guerra amb l’ajut de Francesc Cambó i altres mecenes.

He vist aquests dies anunciada a La Veu de Catalunya la meva futura traducció del Dant amb una pompa que em fa tremolar; he llegit també un amabilíssim article del meu amic M. Brunet, i un altre d’emocionant de Manuel de Montoliu, com alguns comentaris, tots molt considerats i falaguers, en diversos indrets de la premsa diària, i he rebut també lletres d’amics i paraules d’afecte, referents a la traducció de la Divina Comèdia que jo m’he proposat de dur a terme [...] He cregut necessari abans dir quatre coses al lector català sobre el perquè i el com se m’ha acudit a mi una tasca d’aquesta responsabilitat, i a primer cop d’ull poc adient a la meva manera de fer literatura i fins potser a la fama d’escriptor lleuger i mandrós que alguns, i no pocs, m’atribueixen. La idea de traduir el Dant no m’ha vingut de sobte, ni com un dolor físic, ni com un raig de divina inspiració. Des que tenia dotze anys [...] he anat llegint cada vegada amb més interès i amb més consciència la monumental obra dantesca [...] Fa molt temps que m’ha temptat aquesta ambició de fer viure en el nostre català el poema únic. [...] L’avinentesa s’ha presentat en la forma que ha estat anunciada [...] Durant quatre anys aquest diari oferirà [...] un tall de poesia, que jo, agosarat saltimbanqui, intentaré fer aguantar damunt la corda fascinadora i enlluernant de la nostra estimada llengua catalana. [...] Crec sincerament que interessar el nostre públic al voltant de la figura del Dant és una obra sana i útil des de tots els aspectes. En una època pobra d’imaginació i excessivament interessada per contingències fugisseres o epidèrmiques, res no fa tan bon servei a les ànimes com aquell etern vi ranci del celler dels antics, i el celler de Dant és potser el que pesa més i el que conté més poderosos perfums, dins del que podríem dir-ne la cultura occidental o la cultura cristiana. L’obra del Dant està plena de cap a cap d’un interès humaníssim, d’una grandesa de sentiment i d’idees per apassionar qualsevol persona que tingui una mica d’esperit. [...] El Dant, creador d’una llengua, fill de la seva època i de la seva cultura, va estones revestit d’una capa gòtica gruixudíssima que fa difícil, sense un positiu esforç, d’arribar a palpar el cor autèntic. I aquí rau, precisament, tota la dificultat i tota la responsabilitat de la traducció. [...] Crec sincerament que per a traduir el Dant es necessita, primer de tot, audàcia, i després modèstia. [...] El traductor ha de tenir l’audàcia de creure que no és impossible traduir el Dant i ha de tenir la modèstia de creure que traduint-lo no realitza un impossible, sinó que fa una feina normal i que compleix amb la seva obligació. El meu intent no és donar al públic una obra erudita, sinó una obra poètica. [...] Em donaré per ben pagat si la meva ambició i la meva modèstia contribueixen, dins de Catalunya, a encendre una punta de passió i d’interès als peus de la figura del poeta més gran de tota la literatura cristiana.