L'error més gros amb l'habitatge
La compra (primer) i el lloguer (després) d’un habitatge ha passat de ser un procés natural en la trajectòria vital de qualsevol persona a convertir-se en un impossible. Les formes més salvatges del capitalisme han anat acorralant els més vulnerables enfront dels qui no han fet més que asfixiar-los amb béns heretats que ni tan sols han lluitat per aconseguir. Barris de gent treballadora ara estan monopolitzats per negocis de magdalenes fatxendes o immobiliàries sueques. Els expulsats sobreviuen en zones degradades on intenten comprar pisos ocupats, els únics assequibles de la ciutat. Després d’escripturar-los, paguen als intrusos per poder viure-hi. I arribaran a comprar-los si no se’ls avança un particular avariciós que hagi interioritzat que qualsevol inversió en habitatge a les Balears és rendible. Només cal cercar algú prou desesperat per vendre-li o llogar-li després. I n’hi ha. Centenars.
Veim impassibles i frustrats com tot es ven i es lloga al millor postor. Es diu beneitarro a qui no extreu el màxim de la seva propietat i s’enveja qui és capaç de viure de rendes. Dos pisos mitjans són tres sous mínims interprofessionals. Calculant a la baixa.
Molts cerquen ja només una habitació (a preu de pis complet fa una dècada) als pisos d’aquells que han après que la suma de les parts és més rendible que el tot. Són els que lloguen estades una a una. Fins i tot el menjador, que desapareix de les zones comunes. Hi ha qui ofereix furgonetes, balcons i fins i tot tendes de campanya amb un matalàs i t’ho ven com a experiència campestre. Hi ha multipropietàries pensionistes que es neguen a mantenir el preu del lloguer a llogaters impecables, jubilades pensionistes com elles, amb una frase demolidora com a argument: “Aquest és el meu negoci. No som una ONG”.
Hi ha gent que menja, caga, dorm i viu en una autocaravana; ancians, famílies monoparentals o nombroses, fadrins o divorciats que no poden assumir l’avarícia dels més forts; víctimes d’un sistema en el qual l’estat de benestar no ofereix solucions. I no les té perquè pagarà per dècades l’error d’haver creat un parc d’habitatges de protecció oficial que no va blindar i que ara forma part d’un paisatge on els voltors han normalitzat preus que impedeixen als sotmesos viure amb decència. Si és que aconsegueixen un sostre. No hi ha mesures. No hi ha remei.