Més vida
Diumenge que ve s’ha convocat a Palma una manifestació amb el lema “Menys turisme, més vida”, que començarà a la plaça d’Espanya i acabarà al parc de la Mar. La mobilització s’organitza de forma coordinada amb altres territoris del sud d’Europa que pateixen la turistificació, com ara Lisboa, Nàpols i Barcelona.
Precisament he visitat Mallorca fa pocs dies per participar en la Fira del Llibre i he pogut constatar en primera persona que, acabat d’estrenar el mes de juny, a Ciutat, i m’imagino que a la resta de l’illa, la vida quotidiana es fa quasi insuportable.
Xerrant amb els taxistes, o amb els llibreters o amb qualsevol altra persona, n’hi ha prou amb una petita conversa superficial per adonar-te que si hi ha una cosa ara mateix que uneix els mallorquins és el clam contra una situació que s’ha tornat invivible.
Un dels problemes més greus, esclar, és el de l’habitatge. Al mateix temps que l’aliança entre el Partit Popular i Vox promou una nova onada de destrucció territorial, l’encariment de l'habitatge posa les coses molt difícils als locals que volen llogar o comprar un pis o una casa. Els preus infladíssims també s’apliquen a la restauració i al cistell de la compra.
“He de treballar com un animal per poder permetre’m llogar un piset on viure”, deia un jove taxista mallorquí. “I això no és vida”, hi afegia, amb una contundència tristíssima.
Per no parlar dels horaris del sector, que s’han adequat totalment als hàbits del turisme europeu, de manera que és impossible fer una cosa tan senzilla com seure en una terrassa a les set del vespre per prendre una cervesa o un refresc. “Només per sopar”, et contesten, en anglès, alemany o francès.
A molts establiments –restaurants, bars i botigues– hi havia rètols demanant personal. Però esclar: ¿qui pot pagar un lloguer a Palma amb el sou d’un treballador de l’hostaleria o d’una dependenta?
L’Institut Nacional d’Estadística acaba de publicar que el turisme va créixer els primers quatre mesos de l’any –temporada baixa– un 7,1% respecte a l’any anterior. Les Balears, amb uns 5.000 km², reben el mateix nombre de turistes que Andalusia, que en té més de 87.000.
La setmana passada un informe publicat per Nomad eSIM situava Barcelona com la ciutat turística més massificada del món. Segons l’estudi, que té en compte les dades d’afluència i densitat de visitants i la percepció local, a la capital catalana hi hauria més de 200.000 turistes per quilòmetre quadrat.
Aquestes xifres deixen ben clar que aquesta progressió és insostenible, no ja per preservar el medi ambient, la llengua i els costums del país, sinó per assegurar una qualitat de vida digna als habitants locals.
Així que, vistes aquestes informacions, el lema de la manifestació d’aquest diumenge a Mallorca em sembla ajustadíssim a la realitat: “Menys turisme, més vida”. Es tracta d’una qüestió de supervivència i crec que, finalment, aquesta idea ha penetrat fins i tot en els sectors que més s’han guanyat la vida amb el turisme les últimes dècades. Mai fins ara havia tingut tant de sentit l’expressió “morir d’èxit”.
Què en farem de ser més rics si no ens queda país per viure-hi ja no dic millor sinó dignament? ¿No és això, viure dignament, l’èxit més gran al qual podem aspirar?