Menys canvis per millorar l’escola
Em preguntava fa un parell de setmanes en aquest mateix espai fins quan podria resistir l’escola, i fins quan els mestres. Aquest gener passat ha sigut un dels mesos més complicats per a les escoles a causa de la pandèmia; la gestió dels casos d’infecció als centres ha suposat un gran esforç. I quan la crisi generada per la sisena onada ha començat a donar espai per respirar una mica, el mateix dia i a la mateixa hora que als patis se celebrava que no s’havia de dur mascareta s’anunciava el polèmic canvi de calendari escolar i el nou horari intensiu del mes de setembre.
La confusió va ser tan gran que poques hores després es va haver de matisar que els alumnes es podran quedar a la tarda al centre educatiu, on hi haurà monitors, i que es pagarà una hora extraescolar cada tarda durant tot el primer mes del curs. ¿Indistintament per a totes les famílies i els barris? Les preguntes s’acumulen i, en comparació amb l’enrenou que s’ha generat, els beneficis no es veuen gaire clars.
Els horaris i el calendari escolar són un dels debats que aixequen més passions a la comunitat educativa. Som una excepció: és prioritari reduir les vacances d’estiu i fer que els trimestres no siguin els més llargs del nostre entorn a Europa. Però els punts de vista solen ser enfrontats, amb arguments per a tots els gustos que fan molt difícil arribar a un consens i a una resposta que sigui satisfactòria per a tothom. Això passa amb altres temes en educació, però estalviar el debat o el diàleg no ens ajuda.
A Catalunya el debat sobre el calendari i la jornada escolar fa anys que és present en molts àmbits de la comunitat educativa, i s’han fet jornades i s’han escrit moltes pàgines i propostes recollides en documents. Un dels últims es titula El temps de l’educació, i va ser aprovat l’abril del 2020 pel Consell Escolar de Catalunya. El debat sobre els horaris i els calendaris escolars afecta la societat més enllà de l’escola. L’escola, tanmateix, no pot seguir sent l’única solució per a tots els mals del país. ¿Cal que els problemes de la conciliació i dels canvis horaris, problemes que ens fan ser una excepció a Europa, els resolgui també l’escola? ¿I els derivats del masclisme? Si les mares segueixen ocupant-se més de la cura dels fills, el món del treball i altres àmbits de l’esfera política hauran de pensar el que cal fer per revertir-ho. No pot ser que tant l’escola com els responsables polítics donin per descomptat que l’escola ha de fer de pàrquing de criatures en benefici dels pares o les mares. Tampoc l’escola no pot resoldre l’escandalosa cronicitat de la pobresa infantil en el nostre país. Si ens preocupen les famílies més vulnerables, fem polítiques eficaces contra la pobresa infantil, però no carreguem més l’escola. No és normal que hi hagi infants la salut dels quals depengui de l’àpat del menjador escolar. No, l’escola sola no ho pot tot. No li toca resoldre tots els problemes del país. L’escola ha de mirar sempre pels seus alumnes per tal d’acomplir amb èxit la seva missió principal: ser el lloc on aprendre i conviure junts. L’escola s’ha de preocupar de preparar el infants i joves per a la vida personal i social. Una missió tan sagrada que requereix que el conjunt de la societat la faci possible.
Els canvis educatius tenen sempre efectes paral·lels i col·laterals molt potents i que afecten els diferents actors de la comunitat educativa i, més enllà, tota la societat. Aquest cop, però, el gran rebombori s’ha generat per tres dies lectius més. Tres. En un moment en el qual el cansament a les escoles és alhora físic i emocional. Quan una setmana sí i l’altra també estan arribant als equips directius noves propostes i canvis que suposen reptes: els nous currículums segons la Lomloe, el nivell de C2 de català per a tots els docents, ara el nou calendari de curs. Sense oblidar que una de les principals preocupacions dels directors és què passarà amb la sentència del 25% en castellà i si es farà alguna normativa que els empari des de la conselleria.
La professora Viviane Robinson, un referent a nivell internacional en lideratge i reformes educatives, fa un plantejament paradoxal: a l’educació li calen menys canvis per tal que hi hagi millora. Canviar és fàcil, però millorar és difícil. Robinson és experta en com liderar els canvis que porten a millores, i per això proposa reduir el nombre de canvis i l’estrès a què se sotmet massa sovint els centres educatius. La investigació duta a terme per aquesta catedràtica de la Universitat d’Auckland en diferents països suggereix que massa canvis generen un ambient que propicia que alguns professors esdevinguin cínics, apàtics i fins i tot negatius pel que fa al canvi. Com a gran experta en lideratge, mostra la importància del diàleg en política educativa. Davant del canvi sempre hi haurà pertorbacions, diferències d’opinió que cal conciliar. És en l’art de la conversa que el lideratge entra en joc.
