De la crítica de Josep Massot (Palma, 1941 - monestir de Montserrat, 2022) a Serra d’Or (X-2000) sobre l’obra Records de quasi un segle de l’historiador Miquel Batllori (Barcelona, 1909 - Sant Cugat del Vallès, 2003), jesuïta, catedràtic a la Gregoriana de Roma. El també historiador i filòleg Josep Massot, monjo benedictí, va morir el passat dia de Sant Jordi.
El pare Miquel Batllori ha arribat a noranta anys en plena activitat, amb una lucidesa mental envejable i amb una capacitat de treball molt superior a la norma de la majoria de mortals. Al llarg de la seva vida rica i plena ha viatjat per tot el món, s’ha posat en contacte amb persones de totes menes i ha après una saviesa que ve de les facultats universitàries i del món intel·lectual i alhora una altra saviesa -potser més important encara- que procedeix de l’experiència diària, de l’observació de la realitat i de l’exercici quotidià del seny i del sentit de l’humor. La seva tasca constant al servei de la història -n’ha tocat tots els ressorts i totes les èpoques, des del segle XII fins al segle XX- l’ha dut a nombrosos llocs de responsabilitat, li ha donat un prestigi internacional i li ha atorgat un reconeixement acadèmic molt superior a l’habitual. És prou sabut que ha acumulat premis, doctorats honoris causa, miscel·lànies d’homenatge, cicles de conferències dedicats a la seva vida i la seva producció... I és igualment prou sabut que té en curs de publicació la seva obra completa, en dinou volums, que ell mateix ha anat repassant i sovint posant al dia, un fet totalment insòlit entre nosaltres, pel que fa al món erudit si més no. El pare Batllori, profundament crític amb ell mateix i amb els altres -com correspon a un historiador que no es vulgui convertir simplement en un cronista o un hagiògraf-, havia dit sempre que mai no escriuria les seves memòries [...] Així i tot, el 1994 va permetre la publicació de “cinc converses” sobre els seus escrits que havia fet davant els estudiants i els professors de la Universitat de Girona, en un bell volum titulat De l’Edat Mitjana als temps moderns, i durant el 1999 va ajudar Agustí Alcoberro perquè pogués redactar una primera biografia titulada Miquel Batllori, que ha aparegut el gener del 2000 [...]. Alcoberro ja hi avançava que Batllori s’havia decidit a donar-nos els seus Records de quasi un segle, que havien d’aparèixer durant el mateix any 2000. [...] Les memòries del pare Batllori, tot i la seva continguda sobrietat, ens el presenten tal com és [...]. Si més no, ha amagat el nom de les persones que hi quedarien més malament. Així i tot, no dubta a criticar la diplomàcia dels monsenyors de cúria, “d’aquells que tenen un control total dels músculs facials”, o a suggerir aspectes negatius d’alguns dels papes o dels generals de la Companyia que ha conegut, bé que al capdavall sempre fa quedar bé tothom (n’és un bon exemple la referència que fa al pare Arrupe, del qual temia el caràcter carismàtic “quasi il·lús”, però del qual admirava el tarannà “pràctic”, propi dels bascos [...]).
