La memòria no es pot derogar
El passat dia 10, el Parlament de les Illes Balears va consumar la derogació de la llei de memòria democràtica amb els vots del Partit Popular i de Vox. És, sens dubte, un dels dies més tristos de la nostra història recent, perquè aquesta decisió no neix del consens ni del rigor històric, sinó de la submissió del Govern a les exigències de l’extrema dreta.
Ho dic amb tristesa, no amb ràbia. Tristesa de veure com una part de la nostra democràcia retrocedeix i com el Partit Popular ha acabat doblegant-se a les exigències de Vox per derogar una llei que tenia un objectiu tan elemental com dignificar les víctimes i reforçar la qualitat democràtica de les nostres institucions.
La derogació s’ha justificat amb arguments que es repeteixen una vegada i una altra: que la llei era partidista, que només recordava unes víctimes i que servia per reobrir ferides. Però tots aquests arguments parteixen d’una premissa falsa que convé desmuntar.
La primera és la manera com s’explica l’origen del conflicte. Sovint es presenta la Guerra Civil com si hagués estat una tragèdia inevitable, una mena de violència entre bàndols equivalents que es van enfrontar en igualtat de condicions. Però la història no comença aquí. A Espanya hi havia un govern democràticament elegit, la Segona República, sorgida d’eleccions i legítima davant la ciutadania. El que va passar el 1936 no va ser un simple conflicte entre iguals: va ser un cop d’estat militar contra un règim democràtic. Aquest és el punt de partida real. I a partir d’aquí es desencadena una guerra i, després, gairebé quaranta anys de dictadura.
Com totes les guerres, la Guerra Civil va ser un desastre humà. Hi va haver violència, mort i injustícia a banda i banda. Però hi ha una diferència fonamental que sovint s’oblida o es vol fer oblidar: després de la guerra, el franquisme va construir un estat que va honorar, commemorar i dignificar els seus morts. Durant dècades, els vencedors van tenir reconeixement públic, monuments, homenatges i exhumacions. Mentrestant, els derrotats –aquells que havien defensat la democràcia republicana i les institucions legítimes– van quedar condemnats al silenci, a les fosses comunes i a l’oblit, mentre la repressió franquista continuava durant dècades amb presó, persecució i noves execucions.
Aquesta és la gran diferència que explica l’existència de les polítiques de memòria. No es tractava de reescriure la història ni de fer una llei de bàndol. Es tractava de reparar un desequilibri històric enorme: el fet que milers de persones assassinades per la repressió franquista continuassin desaparegudes o sense reconeixement institucional.
La llei de memòria democràtica de les Illes Balears –la que el Parlament va derogar dimarts passat– no era una llei contra ningú ni una llei partidista. Era una llei que reconeixia TOTES les víctimes sense excepció, tant les de la Guerra Civil com les de la dictadura, independentment de la seva adscripció política. Precisament aquí hi havia el seu valor democràtic: reconèixer el patiment de tothom i reparar una injustícia històrica que durant dècades havia condemnat només una part de les víctimes al silenci i a l’oblit.
La llei permetia, entre altres qüestions, identificar persones desaparegudes, reconèixer públicament el patiment de moltes famílies i incorporar aquesta part de la nostra història a l’educació i a la memòria col·lectiva. No era una llei de revenja. Era una llei de dignitat.
Per això la seva derogació és tan greu. No només pel que significa per a les víctimes i les seves famílies, sinó pel missatge polític que envia. Derogar una llei de memòria democràtica sobre la base de fal·làcies històriques i discursos simplistes no és avançar cap a la convivència. És, al contrari, tornar a imposar el silenci sobre una part de la nostra història.
I encara hi ha una imatge que resumeix bé el que va passar dimarts al Parlament. Durant el debat sobre la derogació de la llei de memòria democràtica, la presidenta del Govern, Marga Prohens, no hi era. No va assistir al debat, no va escoltar les víctimes ni els arguments dels grups parlamentaris. Va aparèixer només al final, en el moment de la votació, amb un mig somriure a la cara. No sé si aquest somriure era una manera de riure’s de les víctimes, de la paraula donada –perquè ella mateixa havia assegurat que aquesta llei no es derogaria– o simplement de la ciutadania d’aquestes illes. El que sí que sabem és que aquell gest simbolitza molt bé el que ha passat: un Govern que no ha volgut donar la cara davant una decisió profundament injusta i que ha preferit doblegar-se davant les exigències de l’extrema dreta abans que defensar la dignitat de les víctimes i la qualitat democràtica de les nostres institucions.
El Parlament pot derogar una llei, però no pot esborrar la memòria. Per molt que alguns intentin tornar-la a enterrar sota el silenci, la memòria democràtica continuarà viva en la societat, en les famílies i en totes aquelles persones que saben que una democràcia digna no es construeix sobre l’oblit, sinó sobre la veritat, la justícia i el reconeixement.