Quan la memòria cau, cau tot

Fa uns dies, la majoria parlamentària va decidir derogar la llei de memòria democràtica, de la qual vaig tenir l’honor de ser ponent en els meus darrers dies com a diputat. Un text que va disposar en el seu moment d’un consens molt ample en el seu articulat, inclòs el suport del PP en molts dels seus punts, com ja havia passat abans amb la Llei de fosses. Costa de pair que normes que arriben tard, però que en tot cas miren d’aportar veritat, justícia i reparació, com sempre ha reclamat el moviment memorialista, puguin ser tombades amb aquesta facilitat. També em costen de pair aquests canvis de posició de partits que aspiren a governar per a una majoria social, en menys d’una dècada. 

I és que en aquests darrers anys, i especialment després de la pandèmia del 2020, moltes coses han canviat en la societat en general. Alguns parlen de ‘polarització’, però jo el que veig és, sobretot, una normalització de la violència i les males maneres que afecta també les formes en què es desenvolupa el debat en l’àmbit públic però també les converses privades, amb algun dels grups de WhatsApp que qualsevol de nosaltres té al mòbil, o fins i tot qualque sopar familiar o amb col·legues, com a exemple.

No vull dir amb això que estigui d’acord a establir conversa amb qualsevol posició (amb això som més de Karl Popper: la tolerància il·limitada ens pot conduir a la mort de la tolerància), però sí que hem de fer una pausa i repensar moltes coses, sobretot com les feim. L’anarcocapitalisme autoritari, a més de dur-nos en aquests moments cap a una guerra mundial innecessària, és el sistema que ens ha posat en aquesta cruïlla: a escala estructural, el poder econòmic ha fagocitat el poder polític, i ha reduït les democràcies a una qüestió formal i les desigualtats creixents, a un escenari que només es pot mantenir exercint la violència (dels aparells estatals). A escala cultural –i pot ser que aquesta sigui l’eina més poderosa–, les xarxes socials (i els mitjans de masses en general), que són alhora mitjà i missatge, no només han escampat visions del món, models socials i valors que fins i tot neguen la humanitat (sobretot la dels que consideram distints de nosaltres)… És que també són performatives de les formes de comunicar-nos i relacionar-nos. En aquest sentit, no fa falta estar enganxat a les xarxes socials per veure com allò que més triomfa en termes algorítmics és l’odi, les males maneres, la manca de respecte als altres. Aquesta manera de ‘comunicar’ no només ha fet que visquem temps de postveritat, on ja no sabem què ens hem de creure o no; també han modificat les nostres maneres de conversar, de dialogar, de relacionar-nos. Per simplificar, hem assimilat l’estil ‘hater’ de molts influencers, sense adonar-nos-en.

Evidentment la nostra capacitat d’acció també es veu afectada per la manera en què l’estructura social, econòmica i política ens condiciona, i per la manera en què el món virtual modela la nostra forma de pensar i d’actuar. Des del nostre individualisme, passant pel consumisme, el masclisme i un racisme interioritzat, que fan que no valorem les vides dels que consideram inferiors igual que les nostres, són part d’aquest ‘triomf’ cultural dels temps que ens ha tocat viure. 

Aquesta anàlisi, complexa però molt simplificada en aquest article, és allò a què m’aferr quan veig com la majoria de nosaltres mira cap a un altre costat mentre es continuen assassinant civils impunement a Gaza, l’Iran i el Líban, al Sudan, al Iemen i a Ucraïna. O quan centenars moren mirant d’arribar a les costes de les Balears. O quan milers (sí, milers) de famílies d’aquesta potència turística viuen a una trista habitació. O a la presó vella de Palma. O a Can Misses. O abans a Can Rova. I ho normalitzam, com si no anés amb nosaltres. 

Tornant a la infàmia de la derogació de la llei de memòria democràtica –la literalitat de la frase ja és esfereïdora–, jo només pens en la vintena llarga de camps de concentració que hi havia a les Balears després del 36. Quants illencs ho saben, això? Quants saben, per exemple, que els camps de concentració també els va inventar un mallorquí, el general Weyler, procurant la mort de gairebé un terç dels cubans a finals del XIX?

Parlant de Cuba, aquelles terres caribenyes que vàrem colonitzar en el passat sembla que ara només ens interessen mentre generin plusvàlues a les ‘nostres’ corporacions empresarials turístiques. Tampoc no entenc com es pot viatjar a les Antilles Majors en aquests moments en què els Estats Units –i no el comunisme– estan sotmetent a la fam i la precarietat extrema el poble de Cuba, i que la nostra presidenta, per molt que no comparteixi el model polític de l’illa, no tingui ni una sola paraula ni un sol gest per a una terra i una gent que no fa tants anys va acollir milers d’emigrants balears i pitiüsos. Memòria també és això. Quan se’ns furta, es perd el poc que ens resta d’humanitat.