L’ARA publica un article sobre l’espai que ocupen nens i nenes als patis de les escoles. “¿Com es configura el cervell i el caràcter d’una persona que només pot ocupar espais perifèrics a l’hora d’esbarjo de tota la seva infantesa? Podríem dir que creixen assumint que aquesta configuració i ocupació d’espais és «la correcta, és la que es mereixen» perquè és la que aproven els adults a càrrec, i per això durant l’adolescència als instituts els espais tenen el mateix disseny”, llegeixo. A l’article hi expliquen que els nens solen ocupar la part central i les nenes la perifèrica. A la foto s’hi veuen uns nens jugant a futbol, al mig del pati, i unes nenes assegudes a terra contra les parets.
Jo diria que el futbol, sigui masculí, femení o mixt, és millor que es jugui al mig del pati. I entenc que els alumnes que prefereixen parlar (nois o noies) vulguin seure contra una paret, que els serveixi per recolzar l’esquena. Hi ha moltes inèrcies que cal solucionar de cara a obtenir la igualtat. Però no diria que aquesta sigui massa rellevant. Llegia l’altre dia, també en aquest diari, que les noies participen menys a classe i que els nois interrompen més. Potser cadascú madura quan madura, potser cadascú es treu la timidesa de sobre a una edat diferent. Seure parlant, explicant “l’aventura” a les altres, jugant a concursos de la televisió, potser m’ha fet ser la que soc avui: algú a qui li agrada explicar històries. Jo volia seure i parlar, explicar aventures. I seure i parlar al mig del pati no em sembla acollidor. Em sembla lògic buscar l’ombra, i buscar una paret per a l’esquena. No en tinc la culpa, que no m’agradés jugar a pilota. I no diria que la situació al pati condicioni en general els caràcters dels futurs adults, però cadascú explica la fira, ja ho entenc, segons li va.
