Matèria sensible

“Sense saber ben bé com, arribes a tenir la casa que vessa de plena”: així comença L’imant i les coses, l’inclassificable primer llibre de l’artista, mestre i filòleg Mateu Coll (Pollença, 1962). No debades, els objectes i la idea de col·lecció (o d’acumulació) són alguns dels eixos entorn dels quals gira el volum, que explora la relació que les persones mantenim amb les coses que posseïm o que volem. “Hi vas darrere, els cerques, els objectes”, diu Coll. “He comprat i arreplegat d’una manera desaforada, com si el món s’acabàs, una arca enmig del diluvi, una parella i més de cada espècie”. I ens endinsa, així, en un discurs que bascula entre una parcialíssima prosa memorialística i l’assaig, entre el pensament més personal i la prosa quasi poètica.

El volum, publicat per Lleonard Muntaner, Editor i amb fotografies de Jean Marie del Moral, se suma a la llista d’imprescindibles de la col·lecció ‘Speculum Mundi’, on el lector també pot trobar l’enlluernador assaig Traduir com transhumar, de Mireille Gansel (traduït per Dolors Udina), o bé Corfú, Cabrera, Martinica, el deliciós compendi d’illes reals i imaginades del poeta, traductor i il·lustre anglòfil Miquel Àngel Llauger. I això, que d’entrada pot semblar anecdòtic, té molt de sentit, perquè si una cosa tenen en comú aquests tres títols, més enllà de la col·lecció, és l’afany que tenen de recollir obsessions, fixacions i maneres de ser al món en preciosíssims llibres rars.

A L’imant i les coses, Coll s’endú el lector a buidar cases, a deambular i regatejar als mercadets, a revisar la memòria més íntima que tenim de les nostres coses. “Perquè col·leccionar és un exercici d’entusiasme”, diu, “i de frustració, també”, i la idea de col·lecció, el que es té, hi és tan present com aquelles coses que no es tenen, la “col·lecció invisible”, que “abraça no només els objectes que ja no hi són, sinó també els que hauries volgut tenir, els perduts, els trencats i els que es varen rompre del tot, fum, els que no vares comprar i els que en quedares amb l’endarrer, els que et varen dir que tendries i no arribaren mai, els que descartares”. Les fotos que un dia algú va escapçar o retxar fins a fer-ne irrecognoscible alguna cara. La història del seu padrí, barber format a França, i la de la padrina jove d’aquest, Margalida Coll, que va servir com a criada a ca n’Alcover. Retrats de desconeguts. Aixovars esgrogueïts i no tan esgrogueïts que parlen en una gramàtica que ja no es pot entendre totalment. Els convidats a desenes de festes i sopars recollits en un àlbum de menús del periodista cultural Enric Vives a principis de segle XX. El que se sap i que es recorda i tot el que ja no se sabrà, però que es pot tocar i palpar.

A la secció final del llibre, Mateu Coll declara que per escriure’l s’ha desmoblat, que ha volgut buidar ca seva. Els lectors que gosin guaitar-hi, ja sigui espiant a través dels buits diminuts d’una cortina de randa o passant pel portal gran, hi trobaran un llibre del qual difícilment voldran desprendre’s mai.