12/03/2024

Anar massa lluny (o massa a prop)

3 min
La manifestació del 8-M a Barcelona

Imaginem que algú m'atura davant de casa meva –visc al bell mig de Barcelona– i em pregunta: "Vostè creu que he arribat massa lluny?". Hi ha dues possibilitats. La primera, dir el primer que em passi pel cap. La segona, fer adonar a aquesta persona del caràcter absurd de la pregunta: si abans no m'explica amb claredat d'on ve i on pretenia anar, la resposta és impossible. Si em diu que ve de Tarragona i tenia la intenció d'arribar a Mataró, li respondré que encara li falten uns quants kilòmetres per arribar al seu destí; si volia anar a Cornellà, en canvi, li comentaré que n'ha recorregut més del compte. Crec que el símil és prou clar però, per si de cas, en proposo uns altres per començar a concretar més. "L'independentisme català ha anat massa lluny"? Si l'objectiu programàtic de l'independentisme català és l'assoliment d'un Estat propi la resposta és ben senzilla: no, no ha anat massa lluny, sinó tot el contrari. Concretem encara més: "la socialdemocràcia ha anat massa lluny a l'hora de regular els horaris comercials?" Aquí hi hauria gent que des d'una perspectiva liberal diria que sí, i d'altres que considerarien, en canvi, que es tracta d'una intervenció socialment raonable. Etcètera. Per poder respondre aquest tipus de preguntes amb un mínim de rigor i coherència cal determinar primer d'on venim, on som i on volem anar.

La setmana passada vaig llegir uns quants papers que tenien a veure amb la pregunta "el feminisme ha anat massa lluny?". Em va semblar curiós que ningú fes una reflexió referida a la impossibilitat de respondre-la sense disposar de les premisses adients. Per saber què vol dir "lluny" o "a prop" cal especificar primer unes quantes coses, com en el cas d'aquest vianant imaginari amb qui ens hem creuat al començament de l'article. On vol arribar, el feminisme? Aquí el subjecte és equívoc. Hi ha un feminisme d'arrel moderna-il·lustrada que té com a referent fonamental la idea d'igualtat. N'hi ha un altre de matriu postmoderna-queer que es basa en el concepte de diferència. Són dos plantejaments difícils de conciliar; en tot cas, ara no els entrarem a valorar perquè parlem d'una altra cosa i un simple apunt resultaria caricaturitzador. Cal remarcar, en segon lloc, que a l'hora de determinar si s'ha anat poc o massa lluny cal distingir entre igualtat i paritat. Tal com l'entenem avui en un sentit polític, la igualtat és una idea genuïnament moderna que deriva de la Revolució Francesa: Liberté, Égalité, Fraternité. La idea de paritat, en canvi, és premoderna i té a veure amb una visió estamental de la política (recordem la vella expressió primus inter pares; "paritat" ve d'aquí. Els quatre primers presidents de la Generalitat eren eclesiàstics primus inter pares en el si d'una tríada d'allò que en aquell temps s'anomenava "braços"). És important assenyalar que el fet que una idea sigui premoderna no vol dir que per força sigui absurda; de vegades pot passar ben bé el contrari. Sigui com sigui, la idea d'igualtat moderna no coincideix amb la de paritat: garantir escrupolosament la igualtat de drets no implica per força que aparegui una situació de paritat per art d'encanteri. Simètricament, en determinats contextos, no sempre, forçar una situació de paritat pot suposar una vulneració de drets. Ho resumeixo en un exemple ben concret: hi ha polítiques de discriminació positiva perquè les dones tinguin més presència al cos de bombers o a la policia, però no perquè els homes s'equiparin numèricament a les dones en l'àmbit de l'ensenyament primari. A Catalunya, els homes només representen el 15% del professorat de primària; als Mossos les dones representen un 23%, però tenen reservades el 40% de les places. La paritat a la carta consisteix, precisament, a juxtaposar les nocions d'igualtat i de paritat segons convingui, arbitràriament. ¿Són disfuncions com aquesta les que generen malestar? No ho sé; suposo que també s'han de tenir en compte altres factors per entendre'l en la seva globalitat. El que em sembla una simplificació ridícula és afirmar que els qui no pensen com jo són tots masclistes d'extrema dreta; l'argument és molt pobret...

¿El feminisme ha arribat massa lluny? Com a feminista convençut crec que no: l'horitzó de la igualtat –de la igualtat real, vull dir, no de les seves paròdies postmodernes políticament correctes– encara queda lluny. ¿El recorregut cap a aquest horitzó possible està generant turbulències i anticossos en qüestions puntuals? És evident que sí. La conclusió raonable, doncs, no és que s'hagi d'anar contra l'avenç del feminisme, sinó contra aquestes disfuncions concretes. No són imaginàries.  

stats