Marquès d’Aràbia
Felip Vi ha celebrat la primera dècada com a rei concedint un grapat de títols nobiliaris a personatges de la cultura, la ciència, les arts i l’esport. A més del seu excap de la Casa del Rei, Jaime Alfonsín, i ara “conseller privat”, pel seu servei a la Corona. Només aquest nomenament ja exemplifica l’arbitrarietat dels reconeixements que, lluny de promoure la modernització de la institució (si això és possible) que defensa el monarca, l’anquilosa en el passat més ranci. Son pare va atorgar fins a 55 d’aquests títols, el primer a la vídua de Franco, Carmen Polo. Eren uns altres temps. O això semblava almenys en l’intent de Felip VI de posar un tallafoc obligat arran dels excessos de son pare per salvaguardar la institució.
A Rafel Nadal li ha atorgat el títol de marquès del Llevant de Mallorca amb caràcter hereditari. Podria haver estat del Llevant, de Manacor o del Roland Garros. Què té més. Son pare, sens dubte, hauria fet el mateix, tenint en compte la sintonia que el tennista ha mostrat sempre cap a l’emèrit al qual l’uneixen fins i tot les seves connexions amb l’Aràbia Saudita, on el mallorquí ha signat contractes per popularitzar el tennis sense importar-li que es tracti d’una dictadura on es vulneren sistemàticament els drets humans. Nadal ha disculpat els excessos de Joan Carles I amb l’argument de barra de bar que també “ha fet moltes coses bones”. L’exemplaritat pot ser parcial si es tracta d’un cap d’estat.
El nou marquès del Llevant de Mallorca no desentonarà amb el caràcter del títol i hi afegirà coherència gràcies a les seves opinions progressistes sobre el feminisme, “un terme que es du a uns extrems...”. Segons ell no hauria de comparar-se el que guanyen homes i dones perquè “la igualtat no consisteix a regalar”. I així fins a arribar al clàssic de “tenc mare, tenc germana i són de les persones que més estim en aquest món”.
Un marquès del Llevant, igual que passa amb l’emèrit, hauria de tenir una trajectòria irreprotxable en els seus negocis i no una reguera de lleis fetes a mida per poder expandir-los per sobre de les normes que regeixen la plebs. Però seria demanar massa. Sempre li quedarà, això sí, un indiscutible palmarès com a esportista, un exemple etern del qual podran enorgullir-se pels segles dels segles els seus descendents. Si no arriba abans la república.