Margalida Capellà Soler, la filla mallorquina d’Homer
Encara no em sé avenir de la mort de Margalida Capellà Soler. Tota una generació de professors de llatí i grec estam en deute amb ella per la seva gran tasca divulgativa. Nascuda a Campanet el 1965, d’adolescent Margalida quedà fascinada pel que li explicava la seva professora de grec,Coloma Blanes i Blanes, al’institut Berenguer d’Anoia d’Inca. Llavors ja tingué clar que, en acabar COU, partiria a Barcelona a estudiar Filologia Clàssica. No sucumbí als ‘cants de sirena’ dels seus professors de ciències que, en constatar la seva versatilitat intel·lectual, li insistiren que fes una carrera “amb més sortides”.
Margalida feu bé de seguir la seva vocació. En llicenciar-se a la UB, es quedà a viure a la ciutat comtal, on guanyà les oposicions de catedràtica de grec de Secundària. Durant anys treballà a l’Institut Premià de Mar. També seria professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona, on s’integrà a l’Equip Argó de Llengües i Cultura Clàssiques. Igualment formà part de la junta de la Societat Catalana d'Estudis Clàssics i de col·lectius de docents de clàssiques com Chiron i Culturaclasica.com. A banda, Margalida fou formadora de professorat i autora d’un gran nombre de material didàctic i d’adaptacions literàries. Impulsà jocs d’etimologies grecollatines i traduccions sobretot d’autores femenines com ‘Poetes gregues antigues’ i ‘Corinna de Tànagra. Testimonis i fragments’.
Seguint el rastre dels modernistes del segle XIX, Margalida reivindicà la llengua i cultura catalanes com a grans dipositaris de la tradició clàssica d’Occident. La seva consigna era ‘fer estimar la nostra llengua a partir de l’estudi del llatí i el grec’. No era una missió fàcil. En l’imaginari col·lectiu hi havia la cantarella del ‘rosa, rosae’ amb què durant anys molts de professors, principalment exseminaristes reciclats, havien torturat tota una generació d’alumnes, que a 3r de BUP ja desistiren d’estudiar grec, el grau suprem de la sapiència clàssica. Ja ho va dir l’exprimer ministre britànic Winston Churchill: “Naturalment estic a favor que els joves aprenguin anglès. Els faria aprendre anglès a tots; i després, deixaria als intel·ligents aprendre llatí com un honor i, grec com un plaer”.
Margalida excel·liria tant en aquest plaer que bé podria ser considerada la filla mallorquina d’Homer. Volia fer vives unes mal anomenades llengües mortes. I ho feu sortint de la torre d’ivori del món acadèmic, tan gelós sempre dels seus coneixements. S’hi arromangà a fons. Era conscient que l’estudi del món clàssic no es podia limitar només a l’aprenentatge de la gramàtica, de resultats sovint estèrils. Per traduir i analitzar sintàcticament els tediosos fragments de la ‘Guerra de les Gàl·lies’, abans calia parlar de la figura de Juli Cèsar, del seu context històric, de tradició clàssica, d’etimologia, de la vida secreta de les paraules, de la història de verbs com ‘recordar’, que inicialment significava ‘tornar a fer passar pel cor’ perquè abans el cor era la seu de la memòria. El mateix s’havia de fer amb el grec, l’altre gran pilar cultural d’Europa que tants de mites ens ha regalat, com el de la caverna de Plató, l’embrió de l’actual era de la manipulació.
A partir del 2000 Margalida fou una visionària en veure les possibilitats que tenia internet per modernitzar la didàctica de les llengües clàssiques. Així engrescà els seus alumnes amb un bloc anomenat ‘El fil de les clàssiques’. Fou una eina pionera que reivindicava la vigència del pensament clàssic en tots els àmbits del coneixement i de la vida quotidiana. El 2008 seria guardonat amb un dels premis Blocs Catalunya. Aquella experiència animaria els estudiants a crear els seus propis blocs amb títols igual d’interessants com ‘L’univers clàssic dels nostres mots’, ‘El cel dels mites’, ‘Literatura grega a escena’ i ‘Metamorfosejats’.
Com a docent, per a mi tots aquests recursos foren com una mena de revelació que feu canviar la meva manera d’ensenyar. Em va fer gràcia descobrir que la seva artífex fos una mallorquina. De seguida hi vaig contactar. Els missatges que ens intercanviàvem per la xarxa transmetien molta d’humanitat i generositat. Na Margalida sempre estava disposada a ajudar-me en el que fos. El 2021 ens vàrem conèixer en persona quan li vaig proposar que m’acompanyàs a presentar a Barcelona el meu primer llibre que tant devia a ella, ‘Mitologia per a profans. Manual per entendre la tradició clàssica d’Occident’. Vaig quedar captivat per la bonhomia que desprenia la seva cara lluminosa i riallera.
Na Margalida era una persona sàvia que et feia sentir bé. Defugia l’elitisme cultural per encomanar la seva curiositat infinita pel món a partir del mestratge dels clàssics. Per a mi, ella representava a la perfecció la figura de l’humanista, de la persona que utilitza la cultura no per bravejar i alimentar el seu ego, sinó per fer-te partícip de la bellesa i del misteri de la vida des de la humilitat. Na Margalida ha estat la meva talaia. Amb ella cobra sentit la famosa cita que al segle XVII pronuncià Isaac Newton: “Si he pogut veure més lluny, és perquè anava a coll de gegants”. Ara un d’aquests gegants és la seva filla, la jove cineasta Valèria Cuní, que acaba d’estrenar el curtmetratge ‘Cementeri d’estiu’, ambientat en la Mallorca turística, amb Campanet com a epicentre.
Antoni Janer Torrens, periodista i professor de Secundària de llatí i grec