Manuela García i Antoni Costa han de dimitir

És possible que el PP i Vox tinguin la fantasia de fer desaparèixer la llengua catalana de les Illes Balears, o almenys arraconar-la i fer-la residual, però es tracta únicament d'això: d'una fantasia ultranacionalista (de l'ultranacionalisme espanyol, evidentment) sense cap connexió amb la realitat.

No som a la Transició ni als anys 80, quan molts ciutadans de les Balears pensaven que la seva llengua era únicament apta per a l'ús domèstic i no estaven segurs de si es podia utilitzar per ensenyar matemàtiques (Adolfo Suárez deia que no), ni si s'havia d'ensenyar a les escoles. La gran majoria de la població no havia rebut cap tipus d'ensenyament del català ni en català, i la cultura pròpia era totalment desconeguda, tret d'algunes expressions folklòriques que es consideraven permissibles. Aquesta era la situació que va deixar el franquisme, després d'una dictadura imposada amb una Guerra Civil i una repressió que van costar desenes de milers de morts.

No és, però, la situació actual. Han passat quasi cinquanta anys de la mort de l'assassí Franco i existeixen unes quantes generacions de ciutadans de les Balears que sabem que la nostra llengua és el català, que ens hem format i educat en aquesta llengua en tots els estudis i sabers que hem volgut formar-nos, que sabem que el català és una llengua europea amb prestigi i reconeixement internacionals (menys a Espanya, en proporció, que a la resta del món), i que vivim la nostra vida, tant en l'àmbit públic com en el privat, en català. I que, per descomptat, no renunciarem a res de tot això només perquè a la dreta ultranacionalista del PP i de Vox els exciti imaginar-se viure en unes Balears en què el català no existeixi. Tenim una mala notícia per a aquesta gent: ells abandonaran aquest món molt i molt (però molt) abans del que ho pugui fer la llengua catalana.

Encara una altra mala notícia: la democràcia no consisteix tan sols a celebrar unes eleccions cada quatre anys i que les guanyin els uns o els altres. Al costat i fins i tot per damunt d'això, ha de prevaldre sempre el respecte escrupolós als drets dels ciutadans. I el respecte, naturalment, a la llei. Les forces polítiques, amb independència de les seves legítimes i necessàries diferències ideològiques, han de ser capaces de construir i mantenir consensos. Eliminar o rebaixar l'ús de la llengua catalana en un àmbit tan important i sensible com la sanitat pública és una vulneració dels drets lingüístics dels ciutadans de les Balears (no només dels catalanoparlants: de tots, fins i tot dels que absurdament celebren la mesura), és una vulneració de l'Estatut (que consagra la llengua catalana com a pròpia de les Balears) i comporta la destrucció d'un consens (el de la normalització del català) que és essencial per a la cohesió social de les Balears i que en altres moments el PP havia sabut fer seu.

Més enllà d'això, aparèixer en públic afirmant que la llengua pròpia del país (o de la comunitat, en diguin com vulguin) és “dissuasori” o “un fre” per als professionals sanitaris o per a qui sigui, és una expressió d'autoodi flagrant, i un despropòsit que evidentment incapacita per governar a qui el diu, perquè vol dir que és algú que actua contra el bé comú. Això és el que han fet el vicepresident econòmic, Antoni Costa, i la consellera de Salut, Manuela García, que també ha reconegut que, posats a ignorar, ignora fins i tot quants metges han deixat de venir a Balears, o quants se n'han anat, a causa del requisit de català (ja els ho deim nosaltres: cap). Poden anul·lar el decret llei que suprimeix el requisit de català i demanar disculpes als ciutadans, o poden dimitir per la seva incapacitat. Mantenir-se als respectius càrrecs sense més (que és el que faran) significa un frau i una indignitat.