En mans de tarats
PalmaHi ha decisions polítiques que semblen pensades més per tranquil·litzar consciències adultes que per transformar realitats. L’anunci de Pedro Sánchez de voler prohibir l’accés a les xarxes socials als menors de setze anys té una mica d’això: sona contundent, sona protector, sona responsable. I, tanmateix, costa no veure-hi també un gest defensiu davant una angoixa col·lectiva que fa temps que creix sense que ningú sàpiga ben bé com abordar-la.
Perquè el vertigen no prové només del temps que els adolescents –i els adults– passen enganxats a la pantalla, ni dels continguts que hi circulen, ni tan sols de la facilitat amb què qualsevol prohibició pot ser burlada en minuts. El vertigen prové, sobretot, de saber que dins aquell dispositiu hi habita alguna cosa molt més gran i molt menys governable que unes aplicacions. Qui obre el mòbil no entra només a una xarxa, entra en un ecosistema opac dissenyat per adults amb poder, interessos i una moralitat inquietant.
Però si ja sabíem que estàvem exposats, el degoteig de notícies derivades de la desclassificació dels papers d’Epstein ho acaba de fer aterridor. La llista de noms; les relacions més que tèrboles entre poder polític, econòmic i mediàtic; els relats d’abusos, violències i extorsions dibuixen un mapa moralment devastador. El d’Epstein és molt més que un cas criminal: és la finestra a un món subterrani –no gens subterrani– que fa por de veres. I la sensació és que el que coneixem és només la punta de l’iceberg. Que darrere els documents, testimonis i judicis hi ha una xarxa molt més extensa, més podrida, els fils de la qual es manegen des de despatxos de luxe i des de consells d’administració on mai no passa res… fins que passa. Si la cosa continua així, d’aquí no res quedaran pocs països sense esquitxos i pocs mandataris sense qualque fotografia incòmoda o una amistat inconfessable.
Després ens demanam per què s’estén el feixisme arreu del món. Per què tanta gent compra discursos autoritaris, simples i salvatges. Idò potser perquè la confiança en les elits polítiques, econòmiques i tecnològiques està feta miques. Quan tens la percepció que el món està dirigit per gent profundament pertorbada, immoral o directament depredadora, el descrèdit ho envaeix tot.
I és aquí on una mesura com la de prohibir les xarxes als menors pot semblar, sense llevar-li part de sentit, petita, petitíssima, quasi insignificant. Com posar una tireta a una hemorràgia sistèmica. Perquè el problema no és només l’accés, sinó qui governa aquests espais, qui n’escriu les normes i amb quins interessos.
Mentrestant, ja podem continuar amb el lliri a la mà, promovent lluites solidàries, causes justes i resistències necessàries. Perquè tot d’una t’adones que al davant hi ha una piconadora gegant conduïda per tarats. Per això, més que no demanar-nos si hem de llevar mòbils als menors, potser ens hauríem de demanar quan començarem a exigir que les regnes del món les manegin uns altres.