Mallorca en transició
De vegades hi ha llibres que s’avancen al seu temps, o que sense avançar-s’hi recullen l’esperit de tota una època. Poden ajudar, fins i tot, a imaginar-ne de futures, o de millors. Aquesta és la sensació que he tengut amb la novel·la Monument, d’Alba Noguera (Palma, 1997), guanyadora del VIII premi Antoni Vidal Ferrando i publicada pel segell calongí Adia Edicions.
L’argument és senzill: en Blai és un al·lot que torna a una illa després de viure un temps al continent, i que veu com ell i l’illa, els darrers anys, han emprès camins inversos. Ell, cap a si mateix, després (o durant) d’una transició de gènere que l’ha duit a assumir aquest nom i una identitat més propera a la masculinitat, però no del tot binària. L’illa, en canvi, viu els estralls d’haver fugit durant massa temps d’ella mateixa, i ara li passa que no es reconeix. Així, amb un intel·ligent i subtil joc d’emmirallaments, Monument presenta la vivència d’un al·lot que es retroba amb el que un dia havia estat ca seva i la seva gent (sobretot, sa mare), mentre que l’illa es troba enduta per la ressaca com si hagués patit un temporal.
És evident que l’illa pot ser identificada amb Mallorca. I el paral·lelisme es fa encara més palès en les descripcions que es fan d’aquest espai: “Tot desapareixia. Tot. No en quedava res, de l’illa. Ni un sol gra de sorra. Ni una sola persona que en parlàs la llengua, ningú que recordàs com es movien els cossos dins la mar quan era estiu i no hi havia pressa”. O bé: “La silueta de l’illa va canviar, i també la seva densitat. Ja no hi havia, només, el present. Vam començar a viure en un temps diferit, desposseïts del passat que ens conformava. […] Una massa cada vegada més veloç de persones que arribaven i marxaven, que trepitjaven i alteraven la forma dels paisatges, els carrers i les cases on havíem crescut”. En Blai, en canvi, viu un procés de construcció i de refermament de la seva identitat. “Em dic Blai i tenc veu”, declara, és “un cos que torna a casa” i que aprèn a viure d’altres maneres gràcies als consells, entre d’altres, de sa mare: “Qüestiona-la sempre, la por. Qüestiona sempre l’alegria”. Amb tota la lucidesa, deixa enrere la disfòria per abraçar l’eufòria de gènere, l’amor per la terra i qui l’habita amb ell.
Amb Monument, Alba Noguera construeix una novel·la que parla sobretot d’un personatge, d’en Blai, però que també parla de nosaltres en un bellíssim i treballat exercici de polifonies: perquè sentim la seva veu, però també podem llegir el diari de na Duna, quan era petita, els monòlegs interiors de la mare i de na Cel, el cor de “Nosaltres” i el de “Les extraviades”, l’escriptura liriquíssima i gairebé febril d’un somni i tot el que hi ha entremig. Com diu Noguera en un punt de la novel·la, “tornar a casa sempre és reescriure-la”. Monument ho fa, i ens ajuda a imaginar altres illes, altres cossos, altres maneres de ser i de viure en comunitat que fugen d’allò donat per fet, d’allò establert. És un llibre que amplifica. I, a mi, m’ha fet feliç.