Mallorca, capital: Barcelona
Any 1936. Pocs mesos abans de l’esclat de la Guerra Civil, una gernació d’intel·lectuals va signar la Resposta als catalans. No es tractava d’un gest simbòlic ni circumstancial. Era un manifest seriós, pensat i valent, que deia una cosa molt simple: els mallorquins compartim llengua, compartim cultura i volem caminar plegats. Amb altres paraules, era una reivindicació de la catalanitat de les Balears. El va redactar Miquel Ferrà i Juan i el signaren 151 prohoms de la cultura illenca. El cop d’estat i la dictadura franquista ho varen tallar tot de soca-rel, com sol fer Espanya quan alguna cosa l’incomoda.
Aquest escrit no fou una anècdota, sinó la constatació d’una continuïtat històrica. Posava negre sobre blanc una realitat sovint amagada: des de fa molt de temps, una part significativa de la societat mallorquina s’ha pensat —i s’ha volgut pensar— com a part de la nació catalana. És el que, amb més o menys encert, s’ha anomenat Països Catalans. El terme té una llarga trajectòria, apareix en la historiografia del segle XVIII i XIX i es consolida en textos com la Resposta als catalans. És, en definitiva, un concepte que no es va inventar ahir a la tarda, però al qual Joan Fuster, als anys seixanta del segle passat, posa ordre, mètode i mala llet filosòfica.
Ara bé, com es viuen aquests Països Catalans a cada un dels territoris és ben diferent. En conec més d’un que estima amb sinceritat la llengua de Ramon Llull, però deu hiperventilar quan algú li insinua la seva catalanitat. És així, som territoris marcats per segles de subordinació política, i això deixa una marca esquizofrènica en la manera com s'entén la pertinença. Les dades, en aquest sentit, són clares: mentre a Catalunya el vot sobiranista volta el 55%, al País Valencià i a les Illes amb prou feines supera el 15%. Això explica moltes incomoditats: per exemple, mallorquins que escolten Oques Grasses o La Gossa Sorda, que miren TV3, però als quals el concepte “català de Mallorca” els grinyola.
Anem per pams i comencem parlant de Catalunya. Catalunya és una nació i punt. No perquè ho marqui la història, ni ho proclami cap partit o perquè ho imposi una elit cultural, sinó perquè la majoria dels seus habitants ho perceben així. Segons les enquestes, el 60% dels catalans senten que són una nació amb dret a decidir sobre el seu futur. Aquesta consciència nacional compartida s’ha fet evident en moments recents, com durant els anys del Procés, quan una majoria molt àmplia defensava el dret a l’autodeterminació com una sortida democràtica al conflicte polític. Catalunya és, doncs, una nació viva, però també una nació minoritzada: no té estat propi i forma part d’Espanya, la qual no es reconeix com a plurinacional. El resultat és conegut: pressió política, conflicte identitari i una relació constantment tensa amb el poder central.
A les Illes Balears i al País Valencià, el cantet és un altre. En aquests territoris, el fet de sentir-se català no és majoritari. La majoria de la població se sent espanyola, sovint amb un espanyolisme moderat, sí. De les perifèries, diria jo. Poc donat a banderes gegants i desfilades militars, però espanyolisme, al cap i a la fi. Dir-ho no hauria de ser cap drama. És el país on ens ha tocat viure. El problema és ignorar les conseqüències polítiques, culturals i lingüístiques que se’n deriven de tot això. En aquests territoris, el catalanisme es viu acomplexat, des de la minoria, i adopta formes pròpies, centrant-se en aspectes més lingüístics i culturals, tot adaptant-se a uns contextos socials i econòmics hostils. D’aquí neixen el mallorquinisme i el valencianisme: no com una esmena a la totalitat de res, sinó com una manera pragmàtica de sobreviure.
A les Illes Balears les dades parlen per si soles. Segons les enquestes, només un 27,3% de la població parla sempre en català amb la família, però d’aquest, el 80% s'identifica com a nacionalista.
Aquí ve la meva hipòtesi: i si l’evolució demogràfica, política i econòmica recent ha configurat dues realitats complementàries: una nació, Catalunya, i dues minories nacionals catalanes a les Illes i al País Valencià? Per acabar d’entendre-ho potser cal afinar els conceptes un poc més. Mireu: una nació minoritzada és una nació amb consciència majoritària de ser-ho, però sense poder polític propi. Una minoria nacional és un col·lectiu que forma part d’una nació més ampla, però és numèricament minoritari al seu territori. Les necessitats no són les mateixes: les minories necessiten protecció; les nacions, poder i autogovern. Confondre-ho només genera fum.
Un darrer apunt en aquest sentit. Quan dues llengües competeixen, decideix la identitat. Qui se sent espanyol parla castellà; qui se sent català manté el català. No per romanticisme, sinó per coherència. La llengua no sobreviurà gràcies a discursos ensucrats ni a transversalitats fictícies, com agradaria a bona part de l’associacionisme en defensa de la llengua, sinó gràcies a una minoria nacional conscient. Dir-ho no és excloure ningú, és deixar de mentir-nos.