26/01/2022

El mal no és banal

Aquest 27 de gener, com cada any, tornem a commemorar el Dia de les Víctimes de l’Holocaust. I tornarem a preguntar-nos, com cada any també, si es vol retòricament, quin sentit té perpetuar la memòria de l’Holocaust del poble jueu, d’allò que van anomenar eufemísticament "la solució final", i per extensió dels crims nazis, de tot el món concentracionari on van exterminar milions i milions de persones, entre elles també tants exiliats republicans. I ens respondrem que tenim el deure moral de recordar aquells crims per respecte a les víctimes, perquè el seu patiment exigeix ser reconegut. La memòria a favor de les víctimes. Però també la memòria en contra dels botxins. Recordar les víctimes del nazisme per respecte a les víctimes i per rebuig del nazisme que les va provocar. 

Però aquest exercici permanent de memòria no combat només ombres el passat. Combat també actituds del present. Actituds actuals enemigues de la memòria, i que es refereixen a aquells mateixos fets que ara recordem. Jo diria que aquesta memòria de l’Holocaust, empàtica amb les víctimes i confrontada als botxins, ha de combatre encara avui quatre actituds que van en sentit contrari. Una és, certament, l’oblit. L’adversari de la memòria. La caducitat del dolor i de la vergonya. Com si tot allò no hagués passat o fos ja tan remot que no tingués res a veure amb nosaltres. Si guanya l’oblit, trairem el nostre deure moral de reconeixement a les víctimes i permetrem als hereus intel·lectuals dels botxins renéixer en el present lliures de la taca que els inhabilita.

Cargando
No hay anuncios

Hi ha un altre adversari, que no és l’oblit, però que és tan perillós com l’oblit perquè provoca en part el mateix efecte: és el negacionisme. Aconseguiria, com l’oblit, la rehabilitació dels botxins, la neteja de la seva taca. L’oblit no recorda el que va passar. El negacionisme nega que passés. La memòria llavors s’enfronta no a la desmemòria sinó a la mentida. A la construcció d’una falsa realitat que exonera del crim, perquè diu que el crim no ha existit. I, per tant, podem continuar com si res. Si negues l’existència del crim, els camins que van dur al crim es poden tornar a recórrer.

Encara més enllà del negacionisme, no negant el crim sinó recordant-lo i afirmant-lo, hi ha un altre adversari de la seva memòria adolorida. És el més terrible de tots. Aquell que no nega el crim, sinó que el fa seu, l’aplaudeix, l’assumeix. Qui surt avui al carrer amb una creu gammada o amb un símbol nazi no és en la major part dels casos algú que desconeix allò que els nazis van fer, no és algú que no ho recorda o no ho vol recordar, és algú que ho sap perfectament, però que t’està dient a crits que ja li està bé que ho fessin. És algú que es proclama hereu del que van fer. Per això és el més perillós de tots, més que l’oblit o que el negacionisme: és l’orgull del mal, l’exhibició ostentosa d’allò que hauria de fer vergonya. Qui aplaudeix el que es va fer en el passat és algú que està disposat a tornar-ho a fer. I això no es cura amb informació sobre el que va passar, amb exercicis de memòria. Això necessita una altra teràpia, de caràcter polític i moral.

Cargando
No hay anuncios

Parlava de quatre adversaris de la memòria de l’Holocaust i dels crims del nazisme, i ja n’he dit tres. El que fa quatre sembla, al capdavall, el més inofensiu. Al costat de l’oblit, la mentida o l’orgull del crim, sembla menys perillós. És la banalització. No negar, no oblidar, no enorgullir-se’n, però tirar aigua al vi, dir que no n’hi ha per tant, rebaixar la magnitud del crim equiparant-lo a tot allò amb què no estàs d’acord, fent-ho servir frívolament com un insult contra qualsevol adversari, convertint-lo en anècdota. Hi ha una banalització, per exemple, quan es presenten els crims nazis i particularment l’Holocaust com una mena d’assumpte intern entre europeus, un passar comptes anecdòtic i local al costat dels grans crims d’Europa en relació a la resta de la humanitat, que aquests sí que són importants. Però hi ha banalització sobretot quan s’utilitza la imatgeria de l’Holocaust, la comparació amb el nazisme, la comparació amb les víctimes del nazisme, per a estratègies polítiques de sostre baix (sostre polític, sostre moral) i es fa servir, amb frivolitat, el terme nazi com una arma. No cal anar gaire lluny ni en el temps ni en l’espai per trobar-ne exemples, dolorosos i indignants.

Deia que la banalització és, en aparença, l’adversari més innocu de la memòria. Ho és certament en el terreny teòric. Però no des de la pràctica. Perquè, tot i ser menys letal que els altres, està molt més estès. Més que l’oblit, combatut amb eficàcia des de molts fronts. Més que el negacionisme o que l’assumpció orgullosa dels crims, actituds terribles, però restringides a cercles molt radicalitzats i força (no prou) reduïts. La banalització dels crims nazis és el nostre pa de cada dia. L’adversari més present. Preservar la memòria del crim vol dir avui també, de vegades sobretot, evitar-ne la frivolització. El mal no era banal. La seva memòria tampoc no ho hauria de poder ser.