Madrid, ciutat-estat independent

Ja ens agradaria als illencs marcar l’agenda política estatal com ho fa la comunitat de Madrid. Nosaltres ho faríem per necessitat, perquè d’una vegada al continent comprenguessin que el fet de ser illes ens marca i ens condiciona, que casa nostra no és cap paradís per a bona part de la població que hi sobreviu més que en gaudeix i que en uns moments com aquests som el territori més afectat per la pandèmia. Els de la cort d’Isabel Díaz-Ayuso no ho fan per defensar la gent comuna del Madrid humil, majoria social laminada pels efectes del neoliberalisme i les bregues fratricides entre les esquerres. Ho fan perquè, com el vell Marx advertia, l’estat és un instrument de dominació d’una classe sobre una altra i la seva, la dels aristòcrates, els alts funcionaris de ministeris caducs, comandaments militars, magistrats postfranquistes poc reciclats i vividors varis, va guanyant la partida fa molta estona.

La pandèmia ha esdevingut un escenari polític òptim perquè les dretes, fragmentades com mai però unides quan el poder real les crida a files, hagin fet de Madrid el camp de batalla per excel·lència contra un govern que batiaren com a social i comunista però que en realitat no arriba ni a mig socialdemòcrata, com ho demostren el fracàs de l’ingrés mínim vital, la negativa a limitar els preus del lloguer o la forma en què s’ha decidit gestionar els fons europeus de rescat, a partir de megaprojectes que sobretot beneficiaran les grans empreses. El problema, emperò, no és el govern ni les seves insuficiències, sinó l’Estat en el seu sentit més profund: el de les estructures heretades per l’anomenat règim del 78, això que ara en diuen “democràcia exemplar” i que ens fa pensar en un elefant. El deep state dels militars que es vacunen en secret, que permeten l’existència de cèl·lules neonazis a l’exèrcit, o grups de xat que somnien a afusellar 26 milions de ciutadans. El deep state de la judicatura, amb la seva interpretació tan reaccionària com arbitrària dels drets i les llibertats.

Com assenyalava fa poc Raúl Camargo, la forma de l’Estat confereix a Madrid una posició privilegiada per acumular capital econòmic i simbòlic, que la converteix gairebé en una ciutat-estat independent. Una talaia des de la qual s’exerceix el neoliberalisme més salvatge, a costa de privatitzacions, pilotades i corrupteles, i d’un exercici de dumping fiscal que escandalitza fins i tot l’actual ministra d’Hisenda, encara que el candidat del seu partit hagi comprat a les dretes el mantra de no tocar imposts. Es tracta d’un procés de concentració de poder a la capital del regne que és deslleial amb la resta de territoris, que fa que les principals empreses acabin establint-se i tributant allà, buidant d’activitat econòmica tota la seva perifèria, començant per les dues Castelles; la España vaciada, una altra realitat sagnant que ràpidament ha deixat d’ocupar l’agenda política de ningú perquè tornar a omplir-la significaria sacrificar els privilegis de la casta capitalina. I que passa factura als seus propis conciutadans, atès que Madrid concentra les majors taxes de desigualtat entre rics i pobres de tot l’Estat.

Si Catalunya o Euskadi haguessin gosat ni tan sols a insinuar que mirarien de negociar i pel seu compte la vacuna russa, com la Conselleria de Salut madrilenya ha reconegut que ha fet, s’hauria romput Espanya mil vegades,  i Abascal s’hauria querellat contra el lehendakari o el president de la Generalitat. El pitjor és que cada aparent ocurrència com aquesta no serveix per altra cosa que per alimentar la cursa electoral d’un PP i unes dretes que són hegemòniques gràcies a les pràctiques iniciades pel tàndem Aguirre-Aznar fa gairebé tres dècades, i les altes dosis d’ideologia anarcocapitalista neoliberal inoculada la col·laboració imprescindible dels principals mitjans de comunicació. I amb apropiació inclosa de conceptes com el de llibertat o democràcia, defensats pels hereus de la dictadura més llarga de l’Europa contemporània.

Amb una cosa té raó Ayuso quan diu allò que “Madrid es España dentro de España” per tal de justificar els seus privilegis. I és que allò que passi amb les eleccions madrilenyes també influirà en la nostra realitat. Podem passar del blanqueig del feixisme i de la corrupció, intensificat en les darreres setmanes per la majoria de mitjans (algú se’n recorda, del transfuguisme en massa per avortar la moció de censura a Múrcia?), a normalitzar la presència de l’extrema dreta no sols a les institucions, sinó als governs. L’única esperança, més enllà d’un incert resultat electoral, és a mitjan termini la resistència d’aquells que s’atreveixen, en el cor del monstre, a plantar-li cara, com han fet aquesta setmana els veïns i veïnes de Vallecas. A nosaltres també ens toca, per dignitat.

David Abril és professor de la UIB