La lluita del treball social: que ningú quedi enrere
Com a treballadora social, sent la responsabilitat humana i professional de visibilitzar les injustícies que veim cada dia i que el sistema no aconsegueix resoldre. No per assenyalar ningú, sinó per posar llum allà on la foscor institucional deixa famílies enrere.
Aquests dies he conegut diverses mares amb infants que estan a punt de quedar-se al carrer. Una d’elles m’ha donat permís per compartir la seva història: de vida, de valentia i de lluita. És una mare de tres menors que actualment viu en una habitació de lloguer amb preu inassumible, i on dormen les quatre en un espai mínim. Tot i així, no es rendeix: cerca ajudes, segueix totes les recomanacions dels serveis socials i vol fer públic aquesta situació d’injustícia social amb l’esperança de trobar una solució per ella i per les famílies que vendran.
Amb els recursos actuals, però, topa amb un mur. Quan els serveis del tercer sector intenten derivar-la a un centre d’acollida per a famílies, es troben amb una paradoxa incomprensible: no pot accedir al recurs de Palma perquè no hi du dos mesos empadronada, però tampoc pot accedir al recurs per a persones no empadronades a Palma perquè… està empadronada a Palma. El resultat és tan absurd com perillós: queda fora de tots els circuits.
I aquí hi ha una segona contradicció. Tot i que complís el requisit d’empadronament, els centres d’acollida per a famílies tenen llista d’espera. Però quan hi ha menors, “no hi ha places” no és una resposta. És una omissió del sistema. Si un recurs està ple, se’n crea un altre, se cerquen alternatives, es dota una partida urgent o s’activa allotjament temporal. La protecció de la infància no pot dependre d’un número.
La legislació estatal i autonòmica és clara: la pobresa no pot ser motiu de separació de menors ni d’inacció institucional. Però quan una mare ha de triar entre continuar a una habitació insostenible o viure al carrer amb els seus fills, el sistema està fallant.
A tot plegat s’hi suma la realitat estructural: el preu de l’habitatge. Mallorca és una de les zones més cares de tot l’Estat. Famílies que treballen, mares soles, joves, gent gran: tots competeixen per lloguers impossibles. Quan l’habitatge es converteix en un bé especulatiu, les famílies vulnerables desapareixen del mapa. No perquè no vulguin llogar, sinó perquè no poden pagar ni una habitació.
La vulnerabilitat es multiplica quan parlam de dones que estan en procés de regularització. No és una qüestió d’origen, sinó de drets. El disseny actual dels recursos les exclou just quan més necessiten protecció.
Això no és un cas aïllat. És el resultat d’una suma de factors: una llei d’habitatge que no garanteix el dret constitucional, una llei d’estrangeria que dificulta integrar-se i una manca de recursos públics que obliga el tercer sector a fer equilibris impossibles.
El que no podem acceptar és que la resposta sigui, simplement, una llista d’espera. Quan hi ha menors, el sistema ha d’estar preparat. Recursos flexibles, protocols d’emergència, més parc públic i més pressupost. Fer-ho no és un luxe: és una obligació.
La protecció de la infància no és només una obligació legal; és un acte de dignitat humana. Quan cuidam les famílies més vulnerables, reforçam la societat sencera.