17/02/2023

Lliura-t’hi de tot cor, passionalment, i escriu!

Durant els darrers anys, la poesia catalana ha comptat amb autors destacats que s’han transformat en altres subjectes lírics, més enllà de la pròpia identitat, per bastir llibres especials, alquímics, heterogenis. Ho va fer Jaume Pont amb Llibre de la Frontera (Premi de la Crítica Serra d’Or, Proa, 2000), una antologia apòcrifa de poetes àrabs que, entre els segles X i XII, havien viscut a les actuals terres de Lleida. Més recentment, Jordi Cornudella ens va descobrir els misteris de Tot Albucàssim (Vitel·la, 2019) i Eduard Sanahuja i Yll va desenterrar Els poemes de Calvus (La Garúa, 2020): dues noves mirades cap a Orient i cap a Grècia. Podríem recordar els clams de Walt Whitman, quan va dir que el poeta conté multituds, o a l’extensíssima obra de Fernando Pessoa, quan va cantar que el poeta és un fingidor, per arribar a una veritat complexa, hibridadora de ficcions que ajuden a entendre la realitat, ja que no tenim una identitat única, monolítica, sinó més aviat plural.

Ponç Pons, que ja havia seguit l’exemple de l’il·lustre portuguès creador de milers d’heterònims amb Pessoanes (Premi Alfons el Magnànim i Premi Cavall Verd, Bromera, 2003), torna a la recerca d’altres alteritats i ens presenta el poemari «Humanum est» (Epigrames de Claudi Valeri) a Quaderns Crema. El Ponç Pons total, poeta i narrador i professor, ens presenta la vida i l’obra d’un autor que, com ell, “duia els versos dins la sang”. Per aconseguir-ho, arreplega i hibrida detalls biobibliogràfics de plomes grecollatins, com Catul, però també de les pròpies passions, desenvolupades a partir d’un imaginari personal que se sustenta en el canònic Dillatari (Quaderns Crema, 2005). Per tant, Claudi Valeri també és illòman, i solemne quan perpetua la filosofia ponsiana i declara que la literatura és una forma de vida, també es mostra crític amb el món i amb els homes amb una finíssima mala llet. El resultat és un magnífic compendi de la cosmovisió de Ponç Pons a partir d’un prisma arcaïtzant i d’uns recursos retòrics que combinen classicisme i postmodernitat en composicions generalment breus bastides a partir de decasíl·labs, alexandrins i dodecasíl·labs.

Cargando
No hay anuncios

Per tal d’escriure, Ponç Pons viatja pels laberints interiors, però també es desplaça psicogeogràficament: els seus epigrames de Claudi Valeri sorgiren d’un viatge a Roma, la Ciutat Eterna. El seu llibre anterior, Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema, 2020), s’abeura d’una odissea nord-americana. Tot i que sota la màscara de Claudi Valeri, Ponç Pons continua amb una insubornable fe vitenca, i així ens torna a convidar a visitar el seu univers coherent, orgànic i apassionat en què la poesia és l’espina dorsal de l’existència i Menorca, tot un continent.