Limitacions i insuficiències dels Estats europeus actuals (1977)

De l’article –traducció pròpia– de l’escriptor Josep Maria Corredor i Pomés (Girona, 1912 - Perpinyà, 1981) a La Vanguardia (4-VI-1977). És un dels primers textos de la premsa diària d’aquí que va al·ludir al principi d’autodeterminació. Feia poc més de deu anys de la signatura del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (ICCPR), tractat multilateral que reconeix, entre d’altres, el dret de tots els pobles a l’autodeterminació. Va ser aprovat per l’Assemblea General de l’ONU el 16 de desembre de 1966 –Resolució 2200A (XXI).

En les Corts Constituents espanyoles de 1931, la comissió nomenada a l’efecte presentà un projecte on figurava: “España es una República federal ”. Per les intervencions de la majoria de representants dels grups parlamentaris, semblava segur que s’aprovaria aquesta fórmula; però llavors –a les dues o tres de la matinada, ja que s’havia fixat un termini per tancar el debat– es va produir un coup de théâtre : la intervenció d’Ortega y Gasset proposant substituir la locució “República federal” per “República federable”. [...] Ara, algunes persones, amb una dosi idèntica de bona voluntat i d’ingenuïtat, potser objectaran que en l’actualitat són molts els partits i partidets que propugnen el “federalisme”. [...] Tot això és molt bonic, però el cert és que s’han volatilitzat ràpidament les invocacions a “federal”, “federable”, “federatiu”, etc. I en un altre dels “grans” estats europeus, potser per reacció de prudència en veure’s constantment assetjat, ha desaparegut com per art d’encantament l’anomenat “principi d’autodeterminació”; seria interessant comprovar en quins termes aquest principi figuraria en un projecte de llei constitucional, i quins i quants serien els qui, a l’hora de la veritat, estarien disposats a votar a favor seu. [...] Amb un Estat federal, autèntic o només nominal; amb un Estat que “institucionalitzi les regions”, en forma superficial o en forma profunda, la veritat és que ara correspon a unes poques instàncies, nacionals o internacionals, el fet d’ocupar-se dels factors decisius (sense que això signifiqui que calgui desatendre els de segon ordre). I la “cuestión catalana ”? Fa quasi un any, en dos article publicats en aquestes mateixes columnes, inseríem una llarga cita d’un editorial escrit pel director de La Vanguardia [Agustí Calvet Gaziel ] el 15 de maig de 1936. Recordem la primera frase: “ Tot Espanya, amb excepció de Catalunya, viu políticament en una atmosfera precursora de guerra civil”. ¿Algú opina que amb l’Estatut de Núria –del qual es parlava en aquells anys–, i amb la “República federal” dinamitada per Ortega y Gasset, tot hauria pogut anar d’una altra manera? ¿No s’ha volgut pensar que la primera condició sine qua non consistia a fer desaparèixer, en el pla de l’evolució socioeconòmica, la dramàtica falta de sincronització entre Catalunya i gairebé tota la resta d’Espanya?