Lectures místiques (i III): Nosaltres, els que encara creiem

Passats tots aquests dies de comprar, embolicar, desembolicar i canviar o endreçar amb els que ja teníem els objectes que en diem “regals”, sembla més que lògic de plantejar-se què són i quin sentit tenen aquest munt de coses exànimes que cobegem, adoptem i arrecerem, o desemparem sense miraments. Un temps, qualsevol objecte podia contenir màgia, era susceptible d’una alquímia com la que assaja Damià Rotger als seus poemes: el bocí polit de mirall trencat, un ventall o el pic i la pala, fan companyia no pas d’una manera quotidiana, sinó reveladorament. Tanmateix, avui, la nostra societat acumuladora compulsiva i alhora amant obsessa de la novetat, conviu en general amb materials artificials i amb ítems fabricats en sèrie; o bé, en minoria, agombolada per minerals nobles extrets de manera innoble i embolcallada en peces de luxe que transpiren la misèria dels seus artesans.

Patti Smith, de joveneta, ja va reconèixer “la diferència entre els objectes virtuosos i els simples tresors”; i, amb Mateu Coll a L’imant i les coses (Lleonard Muntaner, Ed., 2025), són capaços de destriar entre matèria inerta i artefactes que parlen “del que han vist, per on han passat i de qui ha estat amb ells, perquè ens lliguen i ens duen a una realitat llunyana”. Són mèdiums amb ulls que miren, mà que escriu, cor que acull: els drapaires de records. Aquests recol·lectors de memòria, a diferència dels saquejadors de tombes, van vius a no manipular l’ànima de les coses. Els atrau la força que contenen d’històries que la societat ha donat per passades, de persones que la societat ha determinat mortes, sols perquè el cos ha mort. I cada cop que hi treuen la pols, que les abracen de matinada o s’hi comuniquen, arriben a sentir (potser un instant, però ja és molt) la inefable connexió entre tota la substància que ha existit, existeix i existirà a l’univers.

“Nosaltres, els que ja no creiem”, és la frase que xerrica al magí d’una dona feta icona de la llibertat als anys 1970: ara que és a la pròpia setantena, no recorda quan la va escriure ni per què. Com més rumia el cervell, com més s’eixampla el cor, més costa de passar un dia i empènyer els anys... El meu es corca amb la pregunta de quants litres d’aigua s’han malbaratat al planeta els darrers mesos, només per demanar a la IA que expliqués el misticisme, després que na Rosalía oferís el seu Lux com una hòstia sagrada. Aquest món nostre, deshumanitzat, plastificat i mercantilitzat com està, torna a dipositar esperances en l’existència de quelcom més gran que nosaltres mateixos, que ha de poder indicar-nos com reparar la destrossa; que ens salvi de l’avidesa. Sembla lògic (legítim, no tant). Sigui com sigui, massa llum enlluerna i encega. La mística va a la recerca de l’enteniment, no de l’entreteniment. Pasolini, a través del cinema, va reconciliar Smith amb Jesucrist; ara, el Poeta de les cendres tresca els encants amb en Mateu, bo i escoltant què han de dir-nos les coses petites –les herències– i encantant-s’hi: “Als vespres, a entrada de fosc, és quan hi ha gent que deixa al carrer allò que no vol”. Esperitada, Antònia Vicens s’afegeix a aquesta tropa de bones ombres i sent “tràfec/ i regateig/ d’òrgans a l’empara de la lluna”. Tsvetàieva, de lluny, demana que li portem tot allò que s’hi barata i llença, perquè és just el que els altres descarten, silencien, menystenen i deixen de banda, que encén el seu foc.

Vora la meva lampareta, na Patti (coronada per Lynn Goldsmith) està a punt de proclamar que la nit és dels amants; espurnegen els retrats anònims de les Místiques mallorquines, recuperades per na Rosa Planas; una estampeta de l’artista Josefa Tolrà, que era a dins de les Místicas, de Begoña Méndez (i la foto que vaig fer d’un dels seus quadres a l’exposició de Rodoreda, al CCCB); la neurona-ull-i-flor que na Mireia Cabaní va dibuixar per a en Damià es calca a la paret; i mitja nina d’en Mateu em mira, retratada per Jean Marie del Moral. Arreplego l’inventari literalment inanimat i reordeno l’escriptori. Enceto l’any agraïda per aquesta polifonia de lectures, literària; i, molt especialment, pel regal (sense cometes) a la bústia i en primícia d’El pa dels àngels, que em va tornar al pensament una infantesa de sortir d’escola, quan me’n comprava cinc fulls a la botigueta, hi escrivia versos màgics i me’ls empassava. El misteri, el dubte de Smith (i els meus) fan reviscolar el desig (potser innocent, potser culpable) de transmutar l’amargant dels mots i la tinta en el regust dolç del paper de les hòsties –sense colorants artificials, sense consagrar. I prego, amb els dits fent sonar les lletres, per un any nou de remor subterrània d’aigua –i no pas de servidors.