L’‘overbooking’ de l’‘overbooking’: ‘Game Over’

Quan un any abans de la pandèmia l’amic Àlex Dioscórides va dirigir el magnífic documental ‘Overbooking’, que ja evidenciava alguns dels indicadors que ens converteixen en una illa col·lapsada, crec que ni ell ni totes les persones que el vàrem veure érem capaços d’imaginar que arribaria un dia, talment aquest inici de temporada, on no sols els polítics no haurien fet res per revertir la situació, sinó que ens trobaríem amb una situació d’overbooking de l’overbooking.

Si el concepte d’overbooking fa referència a la “sobrevenda”, a haver venut per damunt de les nostres possibilitats, amb l’overbooking de l’overbooking em vull referir a la conversió d’aquesta sobrevenda en una estratègia permanent, gràcies a la qual el col·lapse ja no és l’excepció, sinó la norma, fins i tot més enllà de la temporada alta, com aquests dies. No parlam només de companyies aèries o d’hotels, on habitualment es produïa l’overbooking empresarial, sinó també de cases de lloguer turístic, de cotxes de lloguer i d’un llarg etcètera de serveis i productes turístics –també el cicloturisme, i tant!–, que indirectament generen saturació en els serveis que necessitam –i pagam– els residents: carreteres, transport públic i, indirectament, sanitat i educació, pressionats pel creixement de població que arrossega l’overbooking de l’overbooking.

Que l’overbooking de l’overbooking va més enllà de les “sensacions” o el “capritx” dels residents ho constatava no fa gaire el mateix Govern, quan el Fòrum de la Societat Civil el va forçar a fer públics els resultats de l’enquesta d’opinió als residents, que assenyala que el nivell de satisfacció amb el turisme havia baixat del 71% el 2018 a només un 42% el 2024. Per primera vegada, l’overbooking de l’overbooking fa que hi hagi una massa crítica més que significativa que comença a qüestionar allò de ‘el turisme és intocable, perquè és el que ens dona menjar’… el 77,2% dels residents responsabilitzen directament el turisme de l’augment del preu de l’habitatge; el 55,4% de l’encariment dels béns i serveis bàsics; el 65,5% percep una saturació excessiva de carrers, botigues i transport públic; el 62,3% creu que el turisme degrada els recursos naturals i el paisatge.

Fa uns dies, en una excursió per Sóller vaig poder tocar amb les mans un overbooking que fa estona que s’ha sobrepassat, on les receptes dels polítics, tant locals com autonòmics, es limiten a voler “gestionar millor” el flux de cotxes, però sense que ningú s’atreveixi a dir que el que s’ha de fer és reduir, limitar, decréixer… Sóller és la metàfora de l’overbooking de l’overbooking: viure en un poble de postal i no poder sortir de casa teva. M’agradaria veure d’aquí uns anys estudis sobre l’increment de malalties respiratòries per l’increment del trànsit de vehicles, ja que és del tot evident que això ja deu afectar els habitants del municipi en termes de salut pública, a més d’altres maldecaps quotidians.

En 10 anys gairebé haurem duplicat –duplicat!– el nombre de visitants, de 10,9 milions el 2016 a probablement més de 20 enguany. Un èxit, això de morir d’èxit. Mentre les estadístiques s’entossudeixen a celebrar nous rècords de visitants, les persones residents sentim que la partida està a punt d’acabar. Perquè quan el territori arriba a l’overbooking de l’overbooking emocional, social i ambiental, el sistema no pot oferir una partida nova. En una illa de recursos finits, els excessos que patim són la darrera pantalla abans del Game Over.

El súmmum de tot plegat és que qui més ha apostat fort per l’overbooking en nom del creixement i la llibertat d’empresa siguin els qui s’oposen més activament a regularitzar la situació de les persones que en els darrers anys el sistema econòmic que ells mateixos han creat ha cridat a fer feina a les nostres Illes. Fer feina, sí, en condicions d’esclavitud si cal… Però dur la teva família, cotitzar o fer servir la sanitat, no… També aquest és un Game Over moral que ens passarà factura com a societat, perquè, com he insistit moltes vegades, la immigració a les Balears no és un ovni, sinó un fenomen que ens defineix, també, com a poble.

Com a qualsevol partida de videojoc, i quan només ens queda una retxeta de vida, es tracta de connectar els nostres malestars diversos, de teixir complicitats i aliances, en lloc d’incrementar la fractura social. La sortida del col·lapse no es troba en noves infraestructures, sinó en la reconnexió de tothom qui habitam aquestes illes baix un mateix anhel: el dret a una bona vida. Una vida que no es mesuri ni en rècords d’arribades ni en el PIB del trimestre, sinó en temps per gaudir de la terra, en la certesa d’una llar accessible i en la dignitat d’uns serveis que no s’esgotin. M’atrevesc a dir que la partida final no va tampoc de turistes contra residents, sinó de persones contra un model que ens ha convertit a tots en mercaderia.