L'estratègia del gattopardo
Si volem que tot segueixi igual, cal que tot canviï. Només un sicilià podia expressar tan bé el cinisme. Bé, o potser també un eivissenc. La mítica màxima amb què Giuseppe Tomasi di Lampedusa va compondre el millor diàleg d'Il Gattopardo es reinventa a les Balears amb la forma de polítiques turístiques que prometen transformar el model mentre eviten alterar l'essencial. El gatopardisme reloaded (una seqüela en versió balear).
Si fins fa tot just un any la tàctica general de polítics i hotelers era encara la de fer-nos creure que la massificació era només la nostra sensació perquè som uns rondinaires, la realitat s'ha revelat obstinada i la tendència a l'alça del nombre de passatgers als aeroports, incontestable. I els aeroports no són l’única via d’entrada. Tot i que el sector empresarial destaqui que els augments de l'últim any són "lleus", els senyals contradiuen el discurs de la contenció turística: els apartaments turístics i hotels que veiem aixecar-se i créixer a tot el territori cada dia tampoc no són un miratge, ni ho són les carreteres col·lapsades ni els nous negocis de temporada que s’obrin pertot arreu.
En tot cas, sembla que, almenys, han quedat enrere aquelles declaracions del president del Consell d’Eivissa, Vicent Marí, dient-nos que tot era la nostra “sensació d'angoixa” derivada de l'oferta turística il·legal (pel que sembla, el turisme legal no ocupa espai, com els fantasmes). I tot i que donar la culpa a l'oferta il·legal continuï sent un mantra molt invocat i que hi ha empresaris obsolets que encara ens parlen de les nostres sensacions, com si fóssim nens als quals cal explicar el món, avui el discurs oficial ha evolucionat. Ja no es parla obertament de créixer com a equivalent a progrés, sinó que ara les consignes preferides utilitzen fórmules com ‘gestionar’, ‘equilibrar’, ‘sostenibilitat’, ‘turisme sostenible’ i ‘intel·ligència turística’. Paraules i expressions que, a força d'usar-les de manera espúria, que en diria un advocat, s'estan buidant de contingut. Canviem les paraules però no canviem el rumb. Canviar-ho tot perquè res canviï.
En aquest marc gatopardista podem inscriure les estratègies de sostenibilitat turística del Govern balear, el seu Pla de contenció i el Sistema d’Intel·ligència Turística impulsat pel Consell d’Eivissa, presentats tots ells com a eines innovadores destinades a monitorar fluxos, anticipar comportaments i optimitzar la presa de decisions. Ara tot ens porta a pensar en un canvi de paradigma, cert, però de moment només tenim declaracions d'intencions, recopilació de dades i més dades i estudis. Quants estudis necessitem per saber el que tots estem veient i patint cada dia d’estiu? Quants estudis més necessitem per entendre que la massificació està destruint els nostres espais naturals?
Mil estudis més per conèixer millor la realitat no implica necessàriament transformar-la. I aquí és on emergeix –com una bandera vermella– la sospita de gatopardisme. Si el problema és la saturació –platges col·lapsades, carreteres desbordades i habitatge tensionat pels treballadors que necessita tota la maquinària turística–, la resposta institucional no sembla orientada a reduir-la, sinó a gestionar-la amb més precisió. Signifiqui això el que signifiqui. En nom de la sostenibilitat, es digitalitza la massificació. Creem bessons digitals perquè la intel·ligència artificial ens doni la xifra de les persones que hi ha a les platges i ens pugui dir que ja no hi cap ni Déu. I, aleshores què? Idò això, asseguren des dels consells i el Govern, ajudarà a gestionar els fluxos de visitants. Gestionar. És a dir, en algun moment una aplicació ens dirà que ses Salines està a rebentar i, per “gestionar-ne el flux”, ens demanaran que anem a les roques del Codolar, que no hi ha ningú. I com que serem els residents de les Illes els que farem servir l'aplicació, a la pràctica, la saturació ens seguirà fent fora dels nostres espais, però tot estarà gestionat. I en tendrem moltes xifres.
La distància que hi ha entre diagnòstic i intervenció efectiva –entre declaracions i realitat– revela una aposta clara per gestionar el símptoma sense alterar el model. I això té una explicació política evident, és clar, perquè introduir límits reals implica assumir costos, generar conflicte amb un sector turístic sobredimensionat i desafiar-ne els interessos econòmics. En canvi, apostar per la tecnologia permet projectar una imatge d’acció sense haver de tocar els fonaments. Es despleguen panells de dades, però s’esquiva el debat que necessitem amb urgència. Encara més, tot aquest desplegament d'activitat per fer-nos creure que s'està fent alguna cosa ens està costant molts diners. Però tot segueix igual.
Si el príncep de Lampedusa aixequés el cap, besaria la mà dels nostres governants i els diria que són els mestres.