L’endemà
Fabulem una mica?
Pedro Sánchez va decidir convocar eleccions anticipades a causa dels escàndols de corrupció i la ruptura de la majoria parlamentària. Sánchez va decidir tornar a ser candidat, després d’un procés de primàries traumàtic que va superar pels pèls. Sumar i Podem, amb el peu canviat, van decidir presentar-se conjuntament, però amb una mala maror visible. Els sobiranistes catalans tampoc tenien gaires bones perspectives. ERC va haver de sacrificar Rufián com a candidat, pel seu perfil massa pro-PSOE, i Junts observava amb neguit la nova competència d’Aliança Catalana. El PP aspirava a una victòria prou àmplia per governar en solitari, i Vox confiava en fer-se indispensable.
La nit electoral es van confirmar els pronòstics. El PP i Vox sumaven majoria absoluta, el PSOE i Sumar-Podem patien una davallada notable i els partits catalans aguantaven l’embat, més o menys, però més dividits –perquè, efectivament, l’extrema dreta d’Aliança Catalana havia aconseguit representació–. Pedro Sánchez va dimitir la mateixa nit i va deixar el PSOE a les portes d’una transició dificultosa i segurament poc amigable. També va plegar Yolanda Díaz, mentre Pablo Iglesias feia una crida a reconstruir l’esquerra plural. A Madrid, els carrers estaven literalment presos per una multitud de persones amb banderes rojigualdas que celebraven la fi del sanchisme.
A Catalunya, el PP i Vox van millorar els seus resultats, i van celebrar-ho amb eufòria. El PSC, malgrat ser el partit guanyador, feia seu el funeral del PSOE però pregonava que Catalunya seguiria sent un baluard contra la dreta espanyola. Carles Puigdemont –des de Brussel·les– i Oriol Junqueras miraven de transmetre força i optimisme als seus respectius seguidors, apel·lant a l’esperit de l’1 d’Octubre. Pels carrers de Barcelona, Tarragona i Sabadell, nombrosos grups de joves amb banderes espanyoles, algunes de franquistes, cridaven "Arriba España" i "Puigdemont a prisión". Es van cremar estelades, es van trencar aparadors de botigues retolades en català i els Mossos van haver de practicar algunes detencions.
Feijóo va formar govern amb Vox, esclar, a canvi d’un seguit de mesures antiimmigració, l’enduriment del Codi Penal, una nova llei d’educació, una altra de drets i deures que garantia la supremacia de la legislació estatal sobre l’autonòmica i una llei de defensa de l’idioma espanyol.
I després, què va passar?
Com que tot això és una fabulació, podem posar-nos optimistes i dir que el PSC va fer pinya amb Comuns i els partits sobiranistes, que el Parlament va rebutjar l’aplicació del programa del govern Feijóo i va reclamar l’aprovació de l’Estatut del 2006 sense retallades. Això va motivar una crisi institucional i al cap de poc una escalada repressiva, que va tornar a mobilitzar les bases independentistes i va obrir les portes a un Procés 2.0, liderat per una nova fornada de dirigents que van demostrar (o no) haver après les lliçons del 2017.
O podem posar-nos pessimistes i dir que Junts i ERC van declarar la guerra a Feijóo, i aleshores el PSC de Salvador Illa, per por de trobar-se atrapat en un nou Procés i perdre els vots de l’espanyolisme, va arribar a un acord amb el PP català, a condició que el govern Feijóo respectés l’autonomia actual (però amb el compromís de revisar el pacte per la llengua), mentre Junts i ERC, incapaços de mobilitzar les seves bases, es van quedar a l’oposició, esgargamellant-se, a l’espera de temps millors. Aliança Catalana, mentrestant, va enfilar-se a les enquestes.
Aquest article és una ficció, ni tan sols inspirada en fets reals. Que cada lector el completi com millor li sembli.