Contra l’elitisme cultural
La definició de ‘cultura’ del diccionari queda curta. El DIEC diu que és el “conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.”. El problema és que deixa de banda les emocions, perquè la motxilla de la cultura d’una persona també va carregada d’emocions, records, sentiments... Llàgrimes, rialles, vertigen: no només posseïm la cultura, sinó que la cultura també ens posseeix i ens du per camins que no coneixeríem d’altra manera.
Per això no crec en cap jerarquia de creacions culturals. L’elitisme em sembla, per dir-ho ràpid i malament, una merda en qualsevol de les seves manifestacions. I, per descomptat, també en qüestions culturals. Vaig començar a emocionar-me amb la lectura amb 13 Rue del Percebe i després em vaig fer addicta a les fotonovel·les de Barbie, que sortien cada 15 dies. Anava al quiosc com si peregrinàs per trobar el sentit de la vida. Vaig compaginar les aventures de Julio Verne amb el consultori sexual de la Súper Pop, i gràcies als cassets que venien de regal tenia un bon repertori per ballar a la meva habitació.
Xerrant de ballar, els minuts previs a la dutxa en són fonamentals. Puc ballar amb Jugular de Triquell i, si tenc un mal dia, em pos La mort d’Ase de Grieg i aprofit per plorar una estona i sortir relaxada de casa.
Mentre que al·lucin amb La Història d’Elsa Morante –per favor, llegiu-la, és de les novel·les més increïbles amb què m’he topat a la vida–, agaf d’amagat a casa dels meus pares la revista Semana, perquè m’agrada xafardejar, encara que ja no sé qui és molta gent que hi surt.
Després de gaudir de La Chimera (d’Alice Rohrwacher), una pel·lícula que em va deixar meravellada com si fos una nina petita, m’he posat al dia amb Anatomia de Grey, que m’ajuda a posar el cervell en blanc 45 minuts durant els quals estic en tensió per si s’emboliquen d’una vegada aquells dos personatges que pens que estan predestinats a estar junts.
La cultura és el que les persones feim perquè les sentim i perquè altres les facin seves. És cert que la cultura capitalista té el do de manipular la nostra necessitat d’imaginar i sentir per treure’n benefici. No hi ha res perfecte. Però m’és igual. Avui estic molt contenta. Ja tenc el darrer llibre de Maxim Ósipov!