És l’economia, estúpids! (i no la demografia)

En el debat sobre l’estat de la comunitat, la presidenta va situar fa uns dies la qüestió demogràfica en el centre del debat polític. El creixement poblacional –en la pràctica, un subterfugi per no apuntar directament a la immigració– ha passat a estar en el centre del debat, perquè una part de la classe política és especialista a crear problemes nous en lloc d’aportar solucions efectives als problemes que ja tenim. De fet, només recordaré que fa just un mes el govern autonòmic va quedar en evidència quan el Fòrum de la Societat Civil va destapar les dades del sondeig de l’Agència d’Estratègia Turística del mateix govern que apuntaven al fet que allò que en realitat molesta bona part de la ciutadania és la quantitat de turistes que tenim.

Les dinàmiques demogràfiques –i el creixement objectiu de la població que han experimentat les Illes Balears en les darreres dècades– no són la causa d’altres problemàtiques, sinó la conseqüència de les dinàmiques econòmiques vigents. L’arxipèlag de Malta, per exemple, ja fa estona va assumir que per mantenir el seu ritme de creixement econòmic (i parlam d’un territori i una economia molt més petits que les Balears), necessiten més de 10.000 treballadors i treballadores extra cada any. Ho plantegen obertament, però obvien que allò que arriba són persones i no just mà d’obra, amb vida i somnis més enllà d’aquesta visió utilitària.

No seria complicat establir un càlcul similar per al cas de les Illes Balears. Llevat del parèntesi de la covid, des de l’any 2000 el PIB de les Balears ha crescut més d’un 170%. No ho han fet en la mateixa proporció els salaris, ni els ingressos per càpita. La població ha crescut en el mateix període un 34,9%, més que cap altra regió espanyola. Un 80%, gràcies a la immigració. En resum, es pot estimar fàcilment que per mantenir un ritme mitjà de creixement econòmic del 2,70%, com hem registrat d’ençà de l’inici del mil·lenni, necessitam un creixement mitjà de l’1,25%, és a dir, un mínim de 13.282 persones més cada any, que òbviament no arribaran per la via dels naixements. I aquí les baixes taxes de natalitat venen determinades per canvis socials que no són exclusius de les Illes, però aquí s’hi afegeix la impossibilitat de poder desenvolupar un projecte de vida i una família gràcies a l’especulació amb l’habitatge.

Com a científic social, la falta d’honestedat dels polítics que juguen a confondre causes i conseqüències m’exaspera, sobretot si va acompanyada de mesures i sobretot de discursos criminalitzadors d’una part de la població. Especialment a una terra com la nostra, on avui dia una de cada quatre persones ha nascut a un altre país, i la majoria de la societat està travessada per l’experiència de la migració. Si es vol tocar la tecla de la població (o de la immigració), s’ha d’abordar de forma decidida la transformació d’un sector econòmic que a més de menjar-se altres sectors productius amb un valor afegit més alt –i els treballadors/res necessaris perquè aquests altres sectors funcionin–, requereix cada any més turistes i més persones per servir aquests turistes o per treballar als serveis que el turisme necessita per seguir creixent, inclosa una part de la construcció.

També m’exaspera que davant un fenomen com són les migracions en trànsit (sí, en trànsit perquè més del 95% de les persones que arriben en pastera ni tan sols queden a les Illes Balears), en lloc de focalitzar els esforços de les administracions a garantir una acollida temporal d’acord amb estàndards basats en els drets humans, es munti una delegació a Brussel·les per demanar al comissari europeu “el desplegament de Frontex”, que no és altra cosa que una agència de seguretat que en tot cas farà que no es vegin pasteres a les nostres costes. Perquè un arriba a pensar que el que realment molesta és això: les imatges d’un drama humà, a vegades amb cadàvers inclosos, incompatible amb la indústria de la felicitat que vol representar el turisme. Si el problema no es veu, deixarà d’existir? Per cert, si repassau els darrers informes anuals de Frontex, comprovareu que la ruta algeriana que ara tant preocupa i és tan evident als ulls de tothom no ho és per a l’agència més cara de tota la UE. 

No hauria estat molt més necessari i urgent anar a veure el comissari europeu d’habitatge, ara que, per primera vegada d’ençà de les darreres eleccions, n’hi ha un? No és aquest, vertaderament, un problema que afecta cada vegada més illencs, independentment de la nostra procedència? Doncs no, millor inventar problemes nous, i deixar els interessos dels grans beneficiaris de tot plegat intactes. És l’economia, estúpids!, clamava Bill Clinton als anys 90. I sí, és l’economia, i no la demografia, el vertader problema. Darrere les dinàmiques migratòries, darrere els problemes d’habitatge, darrere la destrucció mediambiental. Seguim.