'Kit' d’emergències psicològiques

El dilluns 28 d’abril del 2025 quedarà gravat a la memòria col·lectiva com el dia que la península Ibèrica es va fondre a negre. A les 12.35 h, una apagada elèctrica massiva va paralitzar serveis essencials, va aturar trens, va deixar hospitals funcionant amb generadors d’emergència i va silenciar de cop la nostra pràcticament inesgotable hiperconnectivitat digital. A diferència de la pandèmia per covid-19, que veient el que ja passava a altres indrets vam tenir dies per assimilar que el confinament podia arribar, aquesta vegada, amb aquesta mena de pandèmia elèctrica de durada relativament curta, tot va ser sobtat: la ficció de les sèries apocalíptiques es va fer realitat sense preavís, i tots vam sentir en directe la vulnerabilitat de dependre de la llum, i sense la llum va caure la xarxa, i amb la xarxa, la xarxa en el seu sentit més ampli, i allò tan analògic de portar un bitllet de vint euros a sobre es va convertir en la clau per resoldre petits grans problemes, i vint euros es van fer molt més valuosos que tot el que podem tenir en unes targetes bancàries, de transport, d’accés... que durant unes hores no servien per a massa més que per fer castells.

La primera reacció va ser d’incredulitat, seguida d’una recerca instintiva d’explicacions. Primer tothom va mirar si era un problema domèstic, però sortir al carrer i veure els veïns fer el mateix va confirmar la magnitud del que estava passant i, aquest cop sí, com si fos una mena de pandèmia digital, tots ens van contagiar alhora, les 12.35 del dilluns 28 d'abril. De cop, el que ens feia gràcia fa uns dies –el famós “kit de supervivència” de la Comissaria Europea de Gestió de Crisi– es va convertir en una necessitat real que ja no feia tanta gràcia no tenir.

Però el més interessant és que, sense tutorials online ni res digital, vam activar entre tots una mena de "kit d’emergències psicològiques" molt més antic i efectiu: calma, sentit comú, empatia i solidaritat a un nivell que fins i tot la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va destacar com a extraordinari. Els que vam poder vam sortir al carrer, vam parlar amb els veïns, vam compartir recursos, alguns euros en monedes per pagar al bar, piles per a la ràdio si calia, bromes sobre si era un ciberatac extern o si a nosaltres no cal que ens ataqui ningú que ja ho fem solets la mar de bé. I sí, vam redescobrir que la connexió humana és la nostra millor infraestructura de suport, una xarxa que no cau i que, en la desconnexió del que és humà a la qual ens està portant aquesta societat de la immediatesa, es refà sense més tecnologia que la del suport entre persones almenys durant unes hores.

Vam veure, o sentir a la ràdio de piles, com policies i voluntaris pujaven avis en cadira de rodes a un dotzè pis, mitjans de comunicació posaven altaveus perquè tothom pogués sentir les notícies, ciutadans oferien aigua i menjar a qui s’havia quedat al tren "enmig del no-res", cosa que demostrava que no eren al "no-res", i tot sense aplicacions online, bots d’ajuda, intel·ligències artificials generatives ni res que no funcionés amb tecnologia de la que no s’endolla enlloc.

Si només haguéssim perdut l’electricitat però les xarxes socials haguessin funcionat, ens hauríem passat hores comentant la situació i compartint mems, tot i el caos. Però aquesta vegada la incomunicació va ser gairebé total, cosa que va augmentar el desconcert però també ens va obligar a buscar-nos directament, sabent que tornaríem a disposar de la tecnologia però sabent també que en qualsevol moment ens podem desconnectar del soroll digital sense que passi res, o potser per fer que passi molt.

Potser el nostre problema de fons no és tant una addicció a la tecnologia generadora d’ansietats "nomofòbiques" (la por de no tenir accés a un mòbil comunicat amb internet) i augmentada per la sensació de no saber què passava als nostres i tot el que ens importa (el famós FOMO, o fear of missing out, aquí més real que mai durant unes hores). Més aviat, el que tots, d’una manera o altra tenim i vam sentir durant les hores de desconnexió, o de connexió a mitges, va ser una mena "d’addicció a la immediatesa" íntimament lligada amb els nostres telèfons mòbils. No ens feia mal només el fet de no poder comunicar-nos amb els nostres, sinó de no poder fer-ho quan volíem i com volíem.

La gran apagada ens ha recordat que el benestar digital depèn d’una base molt més bàsica, modesta i fins ara invisible, que seria una mena de "benestar elèctric" –que òbviament és només una llicència literària, o no, si pensem en com ens vam sentir dilluns.

Sense electricitat, la nostra vida digital es fon com la cera d’una espelma, i ens quedem amb el que és essencial (i no necessita cuinar-se amb la vitro) i que en el dia a dia de vegades no veiem. Però també hem descobert que som més resilients i solidaris del que pensàvem, i que ser-ho, a més, ajuda els altres però també, i molt, ens ajuda a nosaltres mateixos. Durant unes hores vam entendre que sí, que la tecnologia és meravellosa, un miracle i què ningú voldria tornar al segle XIX, però també que reduir l’ús de pantalles unes hores no només no ens fa tant mal com ens pensem sinó que segur que va donar-nos oportunitats de fer coses que també ens van permetre sentir que ens arribaven likes, i tot sense electricitat, bateria ni connexió.

Segurament, d’aquí uns anys tots recordarem on érem el dilluns 28 d’abril quan tot es va apagar. I sí, d'acord, vam tenir durant unes hores un “zero energètic”, però entre tots vam guanyar un deu en humanitat. A veure si aconseguim que la nota no baixi massa, ara que tornem a tenir connexió immediata amb tothom.