"Ja ha donat les gràcies, senyor Zelenski?"

“Ja ha donat les gràcies, senyor Zelenski?”, va endossar fa uns dies el vicepresident dels Estats Units al president d’Ucraïna. Hi ha qui diu que la gratitud és una emoció, n'hi ha d’altres que sostenen que és una virtut, i fins i tot hi ha els que proposen que és un sentiment moral. Però, en qualsevol dels casos, per a tots ells, expressar la gratitud és una bona pràctica tant per les raons que ens impulsen a fer-ho com pels efectes que té.

Vivim en un context mancat de gratitud. Expressar agraïment no és només una qüestió d’educació. Mostrar-se agraït és un acte de reconeixement del fet que l’altre ha procurat ajudar-me. Perquè realment pugui haver-hi agraïment cal que l’altre m’hagi procurat fer un bé. Que realment hagi aconseguit ajudar-me no és un requisit indispensable de l’agraïment, però que ho hagi procurat, sí. Deixo als analistes polítics la qüestió de si els Estats Units realment intenten objectivament fer un bé a Ucraïna o no. El que m’agradaria explicar és que, fins i tot si el senyor Zelenski té raons per sentir-se agraït, la insistència que ho manifesti revela un aspecte inquietant del tipus de vida política del nostre món.

Hi ha persones que experimenten la gratitud puntualment, però n’hi ha d’altres que viuen en un estat de gratitud permanent, tant si creuen que el seu benefactor és una altra persona com una entitat divina, com, en el que s’anomena l’agraïment còsmic, l’Univers. En el cas de les persones que experimenten una gratitud permanent, la gratitud pot arribar a ser un sentiment molt fondo. Soc del parer que estem necessitats d’aquesta mena de gratitud fonda perquè no és només una forma de reconeixement. Indica, també, la consciència de la interdependència o, en altres termes, que els meus mèrits i les meves fortunes no són mai exclusivament meus. I aquesta consciència em sembla fonamental perquè és un antídot contra els pitjors riscos de la visió neoliberal de l’existència, segons la qual la sort i la desgràcia de cadascú són mèrit i culpa d’un mateix. En realitat, sempre hi ha hagut l’empremta prèvia d’alguna altra instància que hi ha contribuït.

No és d’estranyar que, per als filòsofs occidentals que han fet èmfasi en la importància de ser éssers autònoms, com Kant, la gratitud hagi estat un fenomen incòmode, al qual han dedicat paraules d’un cert menyspreu, insistint que experimentar gratitud és un indicador que s’és massa dependent dels altres.

No som éssers autònoms. Però fins i tot des d’aquesta perspectiva la gratitud té una cara fosca, que l’antropologia ha estudiat a fons. Depèn de com es practiqui, la gratitud obre una asimetria: el benefactor se situa moralment per sobre del receptor, i això pot derivar en servilisme. A més, el receptor se sent en deute i pot sentir-se obligat a exercir un acte de reconeixement i, fins i tot, a correspondre, quan potser ni vol ni pot. Això no és així quan el que dona ho fa de manera desinteressada. Però alguns dels filòsofs que han tractat la qüestió, com Jacques Derrida (1930-2004), arriben a qüestionar que el do pur realment existeixi.

En un llibre summament original titulat Gratitude: an intellectual history (2014), el teòleg Peter Leithart sosté que l’evolució de la filosofia política occidental es pot explicar, en gran part, a partir de la funció que la gratitud ha tingut històricament en l’arena pública. Intento ser breu. En la Grècia i la Roma antigues, les relacions entre les persones, i entre les persones i els déus, eren un cercle infinit d’intercanvis de dons i contradons. Et dono això, o et faig aquest favor, perquè tu m’has fet aquell altre favor, i així ara tu quedes en deute amb mi. Aquesta mena de comerç no estava regulat, però Leithart arriba a dir que era el batec de la societat. A grans trets, la vida política seguia aquesta dinàmica, amb els beneficis que això comportava per a qui podia oferir més. Avui en diríem corrupció, esclar. Però aleshores, insisteix Leithart, la corrupció no era una desviació, sinó que era el sistema. Amb terminologia medieval, parlaríem de vassallatge.

En diferents contextos històrics, s’ha intentat alliberar l’àmbit polític del cercle infinit de reciprocitat propi de l’Antiguitat. Un d’aquests intents va ser la revolució democràtica grega, adverteix Letihart, en què s’intentà que l’àmbit polític s’alliberés dels deutes, de les obligacions de reciprocitat de dons i contradons d’agraïment. Però el punt d’inflexió determinant no arribà fins a John Locke (1632 -1704), segons Leithart. Un dels mèrits de Locke és, per a ell, haver apartat la gratitud de l’arena pública i haver-lo relegat a l’àmbit privat. La seva innovació és haver concebut un ordre polític alliberat dels vincles que la gratitud implica. La democràcia, de la qual Locke fou un impulsor rellevant, té a veure precisament amb aquest trencament. Per a Locke, la font de l’autoritat del governant no pot ser que t’hagi donat alguna cosa. Prové de fonts radicalment diferents –en les quals ara, per una qüestió d’espai, no em puc entretenir.

Això no vol dir que no ens puguem sentir agraïts cap a algunes institucions, per descomptat. De fet, jo crec que és bo que ens hi sentim, perquè apunta cap a la consciència de la interdependència de què parlava més amunt. El que vull dir és que l’expectativa que els ciutadans, o les institucions del propi país, o les institucions d’altres països expressin la seva gratitud no pot ser un dels motors de la política. La modernitat política, i, amb ella, la democràcia, té a veure amb aquesta separació estructural entre la gratitud i la vida política. En aquest punt, Leithart es mostra escèptic: opina que aquesta separació és una fantasia del liberalisme perquè, malgrat la genialitat de la idea, realment mai no s’ha purgat la vida política de les dinàmiques de gratitud.

Tant si compartim el pessimisme de Leithart en aquest punt com si som una mica més optimistes, crec que la seva visió sobre el lloc que la gratitud ocupa en la política contribueix a entendre per què el fet que el vicepresident nord-americà instés Zelenski a mostrar-se agraït va ser molt més que un gest impertinent. Instar un ciutadà, una institució o un país a sentir-se agraït és un gest antimodern, és a dir, antidemocràtic.