La irrupció de Déu
Per a molta gent, Nadal és una festa familiar entranyable. Per als cristians, en canvi, és la memòria del naixement de Jesús, però sovint no es copsa la significació profunda que suposa aquest fet: la insòlita irrupció de Déu en el temps de la humanitat.
Els humans vivim marcats pel pas del temps que ens assenyala la natura amb els seus cicles de dies, mesos o anys. En la tradició bíblica es romp aquesta idea circular i es planteja una història lineal en la qual Déu promet al seu poble el domini de les altres nacions. Però si en les històries bíbliques Déu es dirigia als patriarques o a Moisès, passats els segles els hebreus van veient com Déu s’ha allunyat i els ha deixat sols davant l’hostilitat dels altres pobles.
El cristianisme és continuador d’aquesta història salvífica, però també avui molts de creients perceben Déu com un ens allunyat i inaccessible. Déu no és un algú, com en el temps de Moisès, sinó un què, una idea o una força que ens pot resultar inspiradora o encoratjadora. Això no obstant, mantenim la idea de la linealitat del temps a la història, si bé en lloc de dur-nos a la glòria divina, ara pensam més aviat en el progrés tècnic i social. El futur depèn de nosaltres i Déu, com a molt, fa d’espectador.
El cristianisme és incompatible amb aquesta visió del Déu allunyat i això només s’explica a partir de Nadal i de la creença que Jesús és Déu, i no un simple enviat o un profeta amb superpoders. Només si acceptam aquesta premissa, podem entendre què volem dir quan diem que el naixement de Jesús implica la irrupció de Déu en el temps de la humanitat. Perquè Déu és etern, i això vol dir que, per a ell, el temps no compta. Llavors Jesús no és només un esdeveniment, sinó que és una encletxa d’eternitat en la història. Per aclarir-nos podríem pensar en la imatge dels forats còsmics que, a les pel·lícules de ciència-ficció, permeten viatjar a milers d’anys llum en segons. Però és més que això, ja que aquí no estem parlant de ficció ni de ciència, sinó de quelcom més seriós: de religió.
La interrupció de Déu no només ens recorda que els temps és una contingència humana, sinó que ens permet reflexionar sobre el fals caràcter emancipador del progrés. La fe en el potencial de la humanitat impedeix a molta gent veure el rastre de misèria que deixam enrere. El futur mai pot arreglar el patiment passat i és per això que l’encletxa que Déu deixa en el temps amb la seva arribada és una denúncia ininterrompuda contra la injustícia, el canal a través del qual la veu dels desvalguts es fa sentir. És també una crida a la resistència, a aturar un temps que només juga a favor d’aquells que prefereixen pensar en un Déu allunyat que confia en la iniciativa i la creativitat humanes. El déu bo, diran aquests, és el déu que no molesta.
Per això Nadal és molt més que una festa d’aniversari. És el cop de puny de Déu sobre la taula de la supèrbia humana. És també un crit d’atenció sobre la niciesa de fiar-ho tot a un futur que no controlam i sobre l’oblit del germà que hem deixat enrere. Puc entendre que, amb la mentalitat moderna, aquesta visió del Déu que irromp a la història és difícil d’acceptar i que, a més, a molts els resultarà incòmode. Però també té a veure amb Nadal assenyalar aquelles estructures econòmiques i socials injustes que cal denunciar i combatre, fins i tot –com diu el papa Lleó XIV a Dilexi te– a cost de semblar estúpids.