Iran-Israel, la guerra que no vol ningú
Atac. Dècades de confrontació entre Teheran i Tel-Aviv entren en una nova fase. Israel va patir dissabte, de matinada, el primer atac directe provinent d’un altre país de la regió en 33 anys (l’últim havia estat durant la Guerra del Golf). És la primera confrontació oberta entre Israel i l’Iran, sense servir-se d’altres conflictes o actors afins. I ara és el govern de Benjamin Netanyahu qui vol demostrar que el preu a pagar per atacar Israel és molt alt. En diuen “dissuasió” però, en realitat, és un joc de provocacions que encareixen desproporcionadament el cost de la reculada. La capacitat per contenir una espiral de violència és cada vegada més feble. El risc d’incidents, d’errors de càlcul que trenquin les brides d’una resposta controlada en aquesta dinàmica d’acció-reacció, que fa dècades que dura de manera més o menys soterrada, és cada cop més alt. I si l’Iran, algun dia (pròxim), esdevé potència nuclear les regles de joc regional canviaran radicalment.
La clau del que ha de passar ara la té Benjamin Netanyahu, atrapat entre la pressió de l’extrema dreta governamental exigint una resposta contundent i el malestar del carrer, que porta setmanes de protestes demanant la seva dimissió. Ningú vol una escalada bèl·lica regional, però Netanyahu ha lligat la seva supervivència política als dividends de la guerra.
Suports. L’atac iranià va permetre a Netanyahu tornar a arrossegar els seus tradicionals aliats allà on no volien: a contribuir militarment a repel·lir la pluja de drons i míssils abans d’arribar a cel israelià. Però el malestar de la Casa Blanca és cada cop més evident. Joe Biden se sent pressionat per contenir unes tensions que amenacen la seva reelecció; atrapat entre el compromís d’un suport "blindat" a Israel i la necessitat de frenar el seu aliat sense veure’s empès a una confrontació regional; frustrat per una relació tòxica amb un líder afeblit i desbocat que, a més, espera la victòria del seu contrincant electoral a les presidencials del pròxim mes de novembre.
El suport a Netanyahu comporta riscos, com ho demostra el fet que Israel no advertís als Estats Units que estaven a punt d’atacar el complex diplomàtic iranià a Damasc l'1 d’abril. El debat polític sobre què implica i quins són els límits d’aquest suport “blindat” és cada cop més present als Estats Units.
Per això, 48 hores després de contribuir a repel·lir l’atac iranià, Washington, Londres i París demanaven “contenció” a Netanyahu. Biden ha advertit explícitament al primer ministre israelià que els EUA no donaran suport a un contraatac contra l'Iran.
Urgències. El pols regional de Netanyahu té efectes molt més enllà. Les dinàmiques polítiques a Washington estan canviant. Malgrat l’aprovació al Congrés de nou finançament militar per a Israel, i de retruc per a Ucraïna, el malestar de la Casa Blanca és públic i notori. També els europeus busquen refer una posició pròpia. La Unió Europea té canals de comunicació oberts amb l’Iran, cosa que no tenen els Estats Units. No són tan potents ni fluids com els de la Xina o Rússia, però hi són.
El risc d’una escalada regional al Pròxim Orient interpel·la totes les grans potències globals. Però al cor d’aquesta espiral de violència continua havent-hi Gaza. La zona zero d’unes tensions regionals que van esclatar precisament perquè els grans actors de la zona es pensaven que podien resoldre els seus conflictes al marge del destí dels palestins. La desescalada del conflicte comença a Gaza. El pas més urgent continua sent augmentar la pressió per a un alto el foc.
