La invasió dels idiotes

Occident està de dol. Fa una setmana es va apagar, als 84 anys, una de les ments més brillants que ha donat el segle XX. L’italià Umberto Eco ha estat definit com “l’home que ho sabia tot”, un “savi infinit”, de memòria enciclopèdica i de curiositat insaciable –fou tot un expert en James Bond. Trobarem molt a faltar, sobretot, les seves anàlisis de semiòleg en un temps tan vertiginós com l’actual. El 2015, en una conferència a Torí, l’autor d’'El nom de la rosa' no es mossegà la llengua en parlar de Twitter i Facebook: “Les xarxes socials donen dret a parlar a legions d’idiotes que abans parlaven només al bar després d’un got de vi. Abans eren silenciats ràpidament, ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels idiotes”.

Les crítiques d’Eco a Internet no li impedien fer-ne també una lectura positiva: “El fenomen de Twitter és, per una banda, positiu: pensem en Xina o en Erdogan. Hi ha qui arriba a sostenir que Auschwitz no hauria estat possible amb Internet, perquè la notícia s’hauria difós de manera viral. Però, per altra banda, dóna dret de paraula a legions d’idiotes. Eco insistia: “El drama d’Internet és que ha promogut el beneit del poble i l’ha posat al nivell de portador de la veritat”. Al seu parer, per tal que la ciutadania no es confongui, la feina dels periodistes és fonamental a l’hora de filtrar bé el garbuix d’informacions digitals. Ja fa temps, però, que els mitjans de comunicació se senten eclipsats per la Xarxa. Les jerarquies informatives s’han esbucat. Ara, un referent intel·lectual és aquella persona que té més seguidors a Twitter. I com més cridi, més en tindrà.

Eco, que s’erigí en un humanista eclèctic, ens ha deixat enmig d’un moment històric de grans canvis socials. La revolució que ha duit Internet s’assembla molt a la transició de la cultura oral a l’escrita que visqueren els grecs. Al segle IV a.C. Plató relatà en el diàleg Fedre l’aversió que sentia el seu mestre Sòcrates caps als llibres. Els considerava unes eines inútils que fomentaven la peresa intel·lectual. El pare de la filosofia preferia el mètode de la maièutica, consistent a fer brotar el coneixement en la ment dels seus deixebles a través del diàleg en persona. Avui no hi ha temps ni per conversar ni per llegir amb deteniment. No debades, vivim immersos en una societat volàtil, amb valors poc sòlids i uns vincles humans debilitats per la incertesa. És la coneguda “modernitat líquida”, en paraules del filòsof polonès Zygmunt Bauman.

En una recent entrevista al diari 'El País', Bauman es mostrava igual de crític que Eco quant a Twitter i Facebook: “Les xarxes socials no ensenyen a dialogar perquè és tan fàcil evitar la controvèrsia... Molta gent empra les xarxes socials no per unir, no per ampliar horitzons, sinó al contrari, per tancar-se en el que jo anomeno zones de confort, on l’únic so que senten és l’eco de la seva veu, on l’únic que veuen són els reflexos de la seva pròpia cara. Les xarxes són molt útils, donen serveis molt agradables, però són una trampa”.

Les principals víctimes de la ingent informació desjerarquitzada que circula per Internet són la ja coneguda com a 'Generació Z'. Segons els sociòlegs, es tracta de joves hiperconnectats i hiperestimulats que pequen de supèrbia en substituir l’autoritat dels pares i professors per la de Google. Reticents a estudiar carreres universitàries “poc útils”, el seu tòtem és l’'smartphone', que els ha acabat convertint en autistes digitals. La seva dèria pels 'selfies' i les emoticones fa que necessitin més exhibir-se que no pas explicar-se.

Sense dubte, per a la 'Generació Z' una imatge ja val més que mil paraules. La capacitat d’anàlisi, per tant, perilla. La paciència, però, que és la mare de la ciència, també es pot educar. Així ho afirmava un Umberto Eco que sempre s’esforçava per no banalitzar la realitat: “Sembla que els joves ara miren més YouTube, es van acostumant a coses molt ràpides. Per ventura ja no podrien veure una pel·lícula de Wim Wenders que dura quatre hores. Però es pot canviar: a un dels meus néts, quan tenia deu anys, li vaig dir que havia de veure 'El guateque' (1968), amb Peter Sellers, divertidíssima; però no li agradava, era massa lenta per ell. Ara que té quinze anys li agrada. S’ha convertit en algú capaç d’entendre una pel·lícula més lenta, tot i que al principi estava acostumat a una velocitat més ràpida”. Pel nostre bé, doncs, és millor que fem cas a savis com Eco i no pas als idiotes que inunden les xarxes socials amb els seus crits i egos hiperbòlics.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF