El 17 de maig del 2003, agents de Medi Ambient van retirar la primera serpent a Eivissa, un exemplar de colobra de ferradura que un jardiner va trobar mentre regava unes oliveres arribades d'Andalusia. Dues setmanes després n’apareixia un segon exemplar, aquesta vegada de serp blanca, i aquell mateix any tres més serien retirades. És a dir, fa 23 anys que va començar tot i, des del primer cas, l'arribada de serpents es va poder relacionar amb l'entrada d’oliveres per les vil·les de luxe. Però han passat dues dècades i les oliveres encara entren, perquè els vivers volen continuar guanyant diners i perquè els nostres polítics tenen por de posar límits al descontrol, no fos cas que el sistema mafiós neocapitalista que domina l'illa els faci fora de les cadires. La invasió de serpents és molt més que una invasió biològica, és un símptoma. El símptoma d’una illa que ha perdut el nord. És difícil trobar una metàfora més precisa del que passa, perquè, a la fi, el que hi ha darrere és un model econòmic que explota Eivissa sense control, que arracona i expulsa els eivissencs, siguin sargantanes o éssers humans.
Hi ha una altra part de la qüestió de la qual sovint ens oblidem, però que també és simptomàtica, i és l'espoli d'oliveres centenàries a Andalusia per al mercat del luxe. La destrucció del patrimoni històric per alimentar els capricis dels rics sense consciència. No són les pobres serpents les responsables del que està passant, encara que ho paguen amb la vida, sinó un sistema depredador que ho arrasa tot. Amb les oliveres varen arribar les serpents. Amb l'especulació varen arribar els preus impossibles i la destrucció del territori, el consum insostenible dels recursos, la destrucció dels aqüífers… Amb el luxe desenfrenat nascut al voltant d’un sector de l’oci sobredimensionat varen arribar les expulsions de la població local. Tot explicat pel mateix model invasor i presentat com a progrés.
Mentrestant, s'insta la població a matar serpents com el Dia de la pallissa dels Simpson (si no heu vist aquest capítol, us ho recomano). Les oliveres continuen arribant, es construeixen més vil·les de luxe i els científics que analitzen la invasió biològica adverteixen que les sargantanes desapareixen a un ritme inusitat. I davant de tot això, no hi ha ningú que es faci responsable del desastre. Però hi ha responsables, és clar que n'hi ha.
Les úniques solucions que se'ns ofereixen són les pròpies d'una societat que no respecta la vida dels animals, com si nosaltres no fóssim altra cosa que animals. Aquesta invasió planteja moltes preguntes, per descomptat, i una és si, en aquells primers anys que citava a l'inici, es podria haver controlat el problema i si es podrien haver tornat aquestes primeres serpents a la Península (on, no ho oblidem, estan protegides). I sí, ja sé que un munt d'experts em diran que no, que aquestes coses no són viables i bla-bla-bla. En realitat, el que volen dir quan neguen aquesta possibilitat és que és una solució cara i que matar és més senzill. Recordo que en aquestes Illes, no fa tants anys, també es mataven les gavines de peus grocs a trets, perquè es qualificaven de plaga i avui sabem que era una atàvica i inútil salvatjada. Que fàcil que és matar. Que barat.
En qualsevol cas, no pretenc tombar aquí les solucions que s'estan adoptant, però sí que no oblidem que són solucions tristes i molt imperfectes perquè no es va actuar a temps. S'han creat refugis per a sargantanes i fins i tot s'han traslladat exemplars al zoo de Barcelona com si fos la gran esperança per a la conservació de l'espècie. Continuam sense entendre que les poblacions d’una espècie no són només gens, que al llegat genètic s'uneix el cultural, el que va lligat a un territori concret, a un hàbitat vital per a les seves connexions. Entendre aquest llegat cultural marca la diferència entre una ciència del passat i la conservació del futur. Els catxalots de la Mediterrània tenen la seva cultura pròpia, fins i tot el seu propi dialecte, i, si els perdéssim, no perdríem l’espècie, però perdríem una cultura única adaptada al lloc que ocupa al món. Pots posar un grup de sargantanes eivissenques en un terrari, però mai serà el mateix, perquè només conserves gens i mantens aquesta forma tan arcaica d'entendre la vida des d’un prisma humà.
Encara som a temps de salvar les sargantanes? No ho sabem. Però també hauríem de preguntar-nos si som a temps de salvar allò que fa d'Eivissa una comunitat viva més enllà del decorat de luxe. Perquè els eivissencs humans també lluitem per sobreviure a una invasió. Potser també acabem en un zoo. O en una reserva índia. Entendríeu aleshores que l'important d'una població és el que la manté arrelada a un territori? Sigui un illot, una illa o un mar amb els seus corrents marins.
