Nota abans d’entrar en matèria: aquest és, clarament, el titular menys sexi que he posat en la meva vida.
Puntualitzat això, comencem.
Fa temps que em ronda pel cap aquesta idea: el capitalisme ha deixat de ser un sistema satisfactori per a la majoria de la població. Ja no és sols que de cada cop el nombre de privilegiats que surten guanyant d’aquesta màquina de generar desigualtat que és el neoliberalisme sigui més reduït, és que directament molts d’aquells que suposadament formaven part dels teòrics beneficiaris d’aquest sistema estan de cada dia més lluny de sentir-se satisfets amb el que reben a canvi de complir la seva part del contracte: treballar, consumir i no fer gaires preguntes.
Però la sensació que hi ha alguna cosa que no funciona és de cada cop més difícil d’ignorar. A mesura que la branca financera ha pres el control de tot el sistema, els serveis són de cada cop més pobres; els productes, pitjors; el tracte, més vexatori. Basta agafar un avió o anar a prendre un cafè a alguna d’aquestes noves franquícies on el personal rota tan aviat que no té cap mena d’incentiu per comprometre’s, perquè, a més, molt probablement no podrà pagar el lloguer, ni les extraescolars dels infants, malgrat que faci 8 hores de feina cada dia o fins i tot alterni dues feines.
Molts de nosaltres, simplement, no ens podem permetre les cases on vivim, ni les vides que duim, que són les que un dia ens varen prometre si jugàvem segons les regles. Però és que ja no podem ni posturejar: alguns dels productes del capitalisme estan tan fora del nostre poder adquisitiu que hem de pagar les Nike en tres cops via microcrèdits. Igual és hora d’admetre que si has de pagar a tres terminis unes sabates per no semblar pobre és que ets, de fet, pobre.
Aquesta mena de tàctiques són la manera que té el sistema de mantenir-te fent voltes a la roda com un hàmster i un gran exemple d’allò que el capitalisme ha fet sempre millor que cap altre sistema: convertir el desig en motor. No el desig satisfet, sinó el desig perpetu, l'anhel sense destinació, el deliri que sempre hi ha alguna cosa més, millor, més gran, més potent, que algun dia et passaràs la darrera pantalla i et sentiràs realitzat, un triomfador, un Déu de l’Olimp.
La trampa, però, és tan òbvia que de vegades és més fàcil ignorar-la: aquí no hi ha línia de meta i si n’hi hagués i fossis el primer, en creuar-la et sentiries tan buit com et sents ara.
El problema és que aquesta buidor ja la sentim a la panxa i és un forat negre que ens consumeix i amenaça de fer-nos embogir com a societat.
Aquí, però, s’obre una possibilitat per a l’esquerra, una esquerra que fa anys que està convençuda de ser allò que el turbocapitalisme l’acusa de ser: una força sovint carregada de tics puritans i que tradicionalment ha tengut problemes a l’hora de manejar el desig com a expressió de la coindividualitat. Cal desfer-se d’aquest marc conceptual d’una vegada, començar a reinventar-se. Si el capitalisme és una política del desig, la seva alternativa hauria de ser una política de la satisfacció. No la satisfacció com a conformisme o resignació, sinó com a alliberament: la idea radical que és possible tenir una vida que sembli suficient i digna.
A mi una cosa així em sona prou bé. O com deia una vella pintada que vaig veure un cop pels carrers de Berlin: Ponys für alle!
