Infants

Record perfectament que, quan era petit, veure el telenotícies era una cosa bastant habitual a casa nostra. Tenc records vagues del cop d’estat del 23-F (i això que jo devia tenir llavors només 3 anys, fets tres dies abans, així que igual m’ho he inventat), les manifestacions prèvies al referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN (aquí ja tenia 8 anys) i de la caiguda del Mur de Berlín (aquí ja en tenia 11). Però més enllà de fets històrics concrets, diria que em són familiars les cares i noms de la majoria dels polítics de l’època perquè eren rostres que veia quasi cada dia, personatges tan presents en la meva quotidianitat com Mazinger Z o David El Gnomo, per molt que entengués poc de què parlaven i de quina manera allò m’afectava o podia afectar-me. El fet és que la televisió era allà, ells sortien a la televisió i que un nin de 3, 8 o 11 anys veiés el telenotícies mentre, probablement, esperava que comencés algun programa més interessant, no li semblava estrany ni singular a ningú: era bastant normal.

Fa unes quantes setmanes em vaig sorprendre a mi mateix apagant la ràdio mentre berenava amb el meu fill. El motiu no eren les darreres notícies sobre la guerra a Ucraïna o algun altre fet luctuós i dramàtic, sinó el resum de la sessió del dia previ al Congrés dels Diputats. No record exactament de què parlaven ni qui parlava, només sé que allò que sortia a la ràdio no va passar el meu filtre parental. Diumenge passat, a l’estadi, vaig tenir una sensació anàloga escoltant els insults que un veí de tribuna dedicava a àrbitre, jugadors contraris i locals. Per desgràcia no podia apagar aquell bon home, només confiar que el meu fill, que assistia al seu primer partit de futbol, tengui un poc més d’autocontrol que ell i aprengui a gestionar la frustració d’una manera més civilitzada.

Però diu alguna cosa del clima polític que em faci vergonya que el meu fill escolti un debat al Congrés o al Parlament i que el paral·lelisme que em vengui al cap sigui el d’un exaltat al camp de futbol, perquè això és la nostra política ara. Vivim perpètuament instal·lats en la hipèrbole constant. Jo ja he perdut el compte de quants cops d’estat duu el president només aquesta setmana o quantes vegades ha traït la nació. Dia sí dia també ens diuen que és el Pitjor President de la Història d’Espanya, tot i que juraria que hi ha una disputadíssima competència en aquesta categoria: bàsicament, tothom que ha passat pel càrrec.

Però la cosa és que, com que això ja no va del bé comú, sinó de guanyar una Guerra Santa i, si pot ser, humiliar el rival, aquí tot val: està clar que tot allò que li enseny al meu fill al parc, totes les normes bàsiques de convivència que intent inculcar-li, no tenen cap mena de vigència un cop entres a l’arena del debat públic. Que aquell dia apagués la ràdio té una explicació clara: d’una manera instintiva vaig entendre que els nostres representants polítics, que se suposa que haurien de ser un model o com a mínim un reflex de la societat, no són un bon exemple per al meu fill. No passen el meu filtre parental.

I això és bastant trist.

I em deman si passen el seu propi filtre, si els nostres representants polítics es posarien d’exemple davant dels seus propis fills i nets, si farien servir el mateix llenguatge i actuarien igual si els tenguessin al davant, als seus o als dels seus oponents. Potser és un pensament molt naïf, però tenint en compte la que ens espera, en aquest any electoral, estaria bé imposar com a regla elemental en campanya aquesta: que ens comportem igual com ho faríem al parc davant dels infants. Potser amb això bastaria.