Si imaginam Son Bonet i evocam una imatge del que ens inspira, molt probablement a alguna d’aquestes imatges mentals hi veurem infants corrents, amb bicicleta, collint flors o jugant, i això no és casual. Son Bonet forma part de l’espai habitable, de l’espai ‘amable’ dels infants.
L’entorn educa, educa el carrer, educa el parc i educa Son Bonet. Els infants se senten atrets de manera espontània per la natura, forma part del seu instint apropar-s’hi, perquè d’ella n’aprenen, observen, investiguen, experimenten, i es desenvolupen de manera més saludable a tots els nivells; físic, emocional, mental, social i espiritual. A la natura els infants hi troben grans tresors i les juguetes més “sofisticades”: pals, pedres, flors, terra... i això dona peu a la imaginació infinita i al joc espontani, aquell que desenvolupen de manera natural i que afavoreix el desenvolupament de tot el seu potencial i d’autèntiques experiències d’aprenentatge.
Els infants necessiten la naturalesa, i estar a l’aire lliure, en interacció directa amb la vida_, hauria de ser reconegut com un dret fonamental de la infància a la nostra societat.
Segons Heike Freire, creadora del concepte de pedagogia verda, l’entorn és el primer educador i proposa que el millor entorn per al joc –activitat necessària i innata dels infants–, per al desenvolupament i per a l’aprenentatge dels infants és el contacte directe amb la natura, substituir els parcs infantils per entorns més naturals i menys intervinguts. D’aquí sorgeixen les iniciatives anomenades “escoles del bosc”, bastant presents al nord d’Europa. Es planteja per això “renaturalitzar” els espais de joc i satisfer així la necessitat de contacte amb la naturalesa per poder desenvolupar el màxim potencial dels infants.
Per altra banda, Tonucci, investigador del pensament i del comportament infantil, i qui inspira el títol d’aquest article, planteja la necessitat de crear espais més amables per als infants. Les ciutats i pobles estan pensats i estructurats des d’una visió adulta, lluny de les autèntiques necessitats dels infants, i hauria de ser responsabilitat de tothom (polítiques i ciutadania) protegir i transformar els espais pensant en els infants. Son Bonet ho és sense necessitat de fer-hi res (tot i que es podria millorar molt amb la seva regeneració natural).
El Pla de na Tesa no és un lloc que destaqui pel seu valor naturalístic, vivim rodejats de carreteres i no tenim parcs gaire naturalitzats, no és conegut per estar precisament connectat amb la natura. Però tenim Son Bonet, que tot i no ser naturalesa salvatge, ens connecta amb la terra, amb el cel, amb el vent, la Tramuntana, amb els albons i les flors a la primavera, i amb el sol que ens escalfa a l’hivern. És un lloc privilegiat per als infants, els apropa a la natura i els estimula els sentits amb allò més proper a ells. La vida.
Son Bonet és necessari per als infants, necessari perquè els infants tenen necessitat d’espais així per poder créixer de manera més harmoniosa, i perquè després de viure confinats i privats de llibertat ens adonam ara més que mai de la importància de tenir a prop espais on poder ser una mica més lliures. Protegir la infància també significa protegir els espais que els aporten salut, els ajuden a créixer i a desenvolupar-se en tots els sentits.
* El títol de l'article és una adaptació del títol original del llibre ‘Quan els infants diuen basta’, de Francesco Tonucci.
Marta Munar Riera és pedagoga i membre de la plataforma Son Bonet Pulmó Verd
