La incògnita de Lleó XIV
L’elecció de Lleó XIV planteja moltes incògnites sobre el futur immediat de l’Església. D’entrada, cal dir que els cardenals no han tingut en compte algunes pràctiques no escrites de la història de la Santa Seu, com que rarament es trien successivament dos papes provinents d’ordes religiosos –Bergoglio era jesuïta i Prevost, agustí– o que, per salvaguardar millor la independència de l’Església, no s’elegeix un pontífex d’una superpotència. Tanmateix, atesa la rapidesa del conclave, sembla clar que això no és casual i que a les reunions prèvies ja es devia forjar un consens ampli entorn del cardenal Robert Prevost.
La primera gran incertesa afecta la continuació de les reformes ja endegades. Sens dubte, Prevost té una trajectòria de les que agradaven a Francesc. Un sacerdot que no ha estat mai bisbe d’una gran seu, sinó de la desconeguda diòcesi de Chiclayo, al nord del Perú. Coneix bé la realitat de l’Església llatinoamericana, parla espanyol i anglès i, per la seva doble nacionalitat, és conscient del greu problema que afronta el catolicisme a tot el continent amb la difusió de confessions pentecostalistes vinculades a partits polítics molt conservadors.
Val a dir que el Perú va ser un dels països d’origen de la teologia de l’alliberament, tan influent a tota Amèrica, i on la repressió de Joan Pau II i Benet XVI contra aquest corrent es va fer notar amb més força. Però hi ha també una forta presència de grups ultraconservadors. L’arquebisbe de Lima, el cardenal Cipriani, va ser sancionat per Francesc per una acusació d’abusos sexuals, i una de les últimes actuacions de Francesc com a papa va ser la dràstica decisió de dissoldre el Sodalicio de Vida Cristiana pels abusos psicològics i sexuals que s'hi produïen. Lleó XIV, doncs, ve d’una Església, la peruana, que ha estat sotmesa a tensions internes fortíssimes en els últims anys i, de fet, ha actuat com a administrador apostòlic de diòcesis peruanes afectades per problemes greus. Caldrà veure de quina manera això condicionarà la seva actuació.
A la vegada, fa pocs anys Francesc va treure Prevost de la seva remota diòcesi per fer-lo anar a Roma, on ha estat prefecte del dicasteri per als bisbes, un dels organismes més influents de la cúria. No té, doncs, gaire experiència en l’intricat món vaticà, molt qüestionat els últims anys, però no és en absolut un prelat novell que desconegui els paranys que s’hi pot trobar.
Sigui com sigui, sembla clar que es mantindrà la línia d’una Església catòlica en què les preocupacions principals dels catòlics europeus –la renovació litúrgica, la moral sexual, el paper de la dona, etc.– probablement no seran la prioritat de la Santa Seu. I també és raonable esperar que pervisqui la insistència en una Església missionera o, com deia Francesc, “en sortida”.
Amb tot, el llenguatge no verbal d’un moment tan icònic no ha acompanyat aquest missatge: Lleó XIV s’ha presentat amb els carregosos vestiments pontificis tradicionals, quan tenia l’oportunitat de crear una petita “tradició” seguint l’austeritat de la primera al·locució de Francesc. Un senyal d’independència? Voluntat de bastir ponts amb els grups més conservadors? Prevost tampoc no ha triat el nom de Francesc II o de Joan XXIV, com alguns periodistes havien especulat. Com va fer Benet XVI, s’ha inclinat per un nom un xic anacrònic, però de gran arrelament a Roma. Al mateix temps, esdevé hereu d’un dels pocs papes reformistes del segle XX. Lleó XIII va configurar l’anomenada “doctrina social de l’Església” que ha estat la base per les crítiques en nom dels Evangelis al capitalisme i la defensa dels drets dels treballadors.
La segona gran qüestió en aquest conclave ha estat geopolítica: com actuarà l’Església catòlica en el terrabastall internacional causat per Donald Trump? Les guerres obertes o potencials es multipliquen i a tot arreu se senten veus que clamen pel rearmament. Les organitzacions de mediació internacional i d’ajuda a les víctimes són deliberadament bandejades. En aquest sentit, Lleó XIV sí que ha donat un senyal molt clar en el seu primer discurs, molt centrat en el concepte de la pau, la paraula que més ha repetit, i més concretament, ha parlat d’una “pau desarmada”.
Ara bé, tot sembla indicar que el planeta s’orienta cap a una dura guerra freda entre la Xina, un país on els cristians són durament perseguits, i els Estats Units, on un catolicisme ultraconservador, encarnat pel vicepresident J.D. Vance, està guanyant força i dona suport obertament a la política del Partit Republicà. Així que l’aposta del conclave és arriscada: malgrat la seva experiència internacional, ¿un papa nascut a Chicago serà capaç de mantenir la credibilitat del catolicisme en un món mediàtic en el qual Trump i els seus seguidors compten amb altaveus molt potents? I, especulant encara més, ¿el deuen haver triat els cardenals per ser el líder moral que no existeix als Estats Units davant el president del seu propi país?