Incapacitats

Si al final acaba prorrogant pressupostos, el president Aragonès sempre podrà dir que això passa a les millors famílies. Emmanuel Macron s’ha vist obligat a aprovar el primer paquet dels pressupostos per decret, a risc d’una moció de censura contra el govern que no es produirà. No és exactament el mateix: Macron tindrà pressupostos nous; Aragonès, si fos el cas, arrossegaria els vells, però és simptomàtic de la incapacitat dels partits polítics d’arribar a acords, entre la psicopatologia de les baralles de veïnatge i l’oportunisme de fer evident la debilitat de l’adversari encara que sigui a costa dels interessos dels ciutadans.

No és això el que s’hauria d’esperar de la política en un sistema democràtic que teòricament dona a la ciutadania la darrera paraula. El problema és que aquesta queda segrestada des del moment que els electors s’han pronunciat. I és com una pilota amb la qual els dirigents polítics disputen el seu peculiar partit. L’espectacle és especialment greu en un moment de mutació, amb l’extrema dreta a l’alça i la dreta convencional no traient-li l’ull de sobre.

El 2017 Macron va aparèixer com un contrapès enfront del Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen. Durant el seu primer mandat l’extrema dreta ha crescut i la dreta republicana i el Partit Socialista han entrat en vies de marginació. El Parlament francès està tan fracturat com el de Catalunya. Abans, o sumava la dreta o sumava l’esquerra. Ara no suma ningú. O, en tot cas, per sumar s’hauria de perdre la por a trencar barreres ideològiques, ja siguin patriòtiques o laiques. I la confusió augmenta. Es dirà que són fases de trànsit que demanen el seu temps, però pel camí es poden perdre bous i esquelles, i més amb l’ombra de l’extrema dreta en progressió, amb la dreta i gran part dels poders econòmics i polítics entregats a la frivolitat de normalitzar-la.

Aquí a Catalunya els partits han rebut el nou govern castigant-lo en la primera ocasió que han tingut de votar, sense cap relació amb allò que es votava. Necessitat de fer-se notar, d’assenyalar amb el dit a qui s’ha quedat sol al govern. Quant temps caldrà perquè s’assumeixi un canvi d’etapa i, per respecte a la ciutadania, es trobin les combinacions necessàries per no paralitzar l’acció política? Qui ho posi més difícil és qui té més possibilitats de sortir-ne malparat.