La impunitat com a política d’Estat
La Memòria Democràtica, a Espanya, és com un joc que consisteix a recordar selectivament allò que ens convé i oblidar, convenientment, la resta. Durant anys, hem sentit que la Transició va ser un període de concòrdia, pau i abraçades col·lectives, en què el rei Joan Carles ens va portar les llibertats. Una mena de conte de fades on tots, de sobte, vam decidir oblidar les nostres diferències i caminar junts cap a la democràcia, com si res hagués passat.
Però, ai las, el relat es trunca quan apareix Blanca Serra, una dona de 82 anys que no sembla haver oblidat allò que molts voldrien deixar en silenci. Aquesta activista, coneguda dins els cercles independentistes d’esquerres, ha destacat tota la seva vida pel compromís amb la justícia social, el feminisme i l’alliberament nacional dels Països Catalans. Serra recordava, amb tota claredat en una entrevista per a un altre mitjà, les tortures que va patir a la comissaria de Via Laietana de Barcelona, l’any 1977, en plena Transició, quan ja es parlava de democràcia: cops que li van trencar diversos ossos i una simulació d’execució per asfíxia amb una bossa de plàstic, fets que desmunten el relat amable d’aquell període. Recordem, en aquest sentit, que els historiadors ens parlen de milers de torturats i quasi 600 morts entre 1975 i 1982. Uns anys que encara es presenten com a pacífics i modèlics. La seva experiència, compartida per molts altres militants antifranquistes, demostra que la repressió no es va acabar amb la dictadura, sinó que es va allargar durant la Transició.
Fa uns mesos, la Fiscalia va decidir obrir, per primera vegada, una investigació penal sobre les tortures comeses contra Blanca Serra. Mai no és tard quan arriba, diuen. Han passat gairebé cinquanta anys, però aquesta decisió marca un precedent important, ja que la denúncia de Serra és la primera que prospera amb l’objectiu d’investigar els crims del franquisme fora del context directe de la Guerra Civil, des d’una perspectiva penal.
Tanmateix, mentre la Fiscalia fa passos tímids per avançar, l’Estat continua donant l’esquena als abusos comesos pels cossos i forces de seguretat. Segons Amnistia Internacional, en els darrers quinze anys, més de 200 policies condemnats per tortures han estat indultats pels diferents governs espanyols, tant del PP com del PSOE. Lluny de ser fets puntuals, aquests indults responen a una pràctica mantinguda en el temps que garanteix la impunitat dels responsables i transmet un missatge inquietant: els crims del govern no tenen conseqüències. Tot i que en diverses ocasions una petita part de la judicatura s’hi ha oposat, advertint que aquests indults posen en perill la separació de poders, res no ha canviat. Tot plegat posa de manifest un incompliment greu dels compromisos d’Espanya en matèria de drets humans, difícilment compatible amb la imatge d’un estat que es vol plenament democràtic.
Davant aquesta situació, el debat polític sobre la Memòria Democràtica i la reparació s’ha convertit en un exercici d’hipocresia partidista. M’explic. La memòria es fa servir com a arma simbòlica en una confrontació que alimenta titulars i crispació i agrada als mitjans, però que queda lluny de la realitat de les víctimes. D’aquesta forma, el PP i Vox acusen el PSOE de voler reobrir ferides, mentre l’esquerra es defensa afirmant que només cerca justícia. Mentrestant, les víctimes continuen oblidades i els botxins resten impunes. Caldria recordar que la lluita per la democràcia no es va acabar ni amb la Segona República ni amb la Guerra Civil, sinó que va continuar durant tota la dictadura, la Transició i arriba, encara avui, fins als nostres dies.
Aquesta impunitat no només ha permès que policies condemnats tornessin a la vida pública sense conseqüències, sinó que fins i tot se’ls ha condecorat. Mentrestant, casos com el de Blanca Serra resten en l’oblit. Ara, amb la primera investigació penal sobre les tortures a Via Laietana, potser comença a trontollar el pacte de silenci que ha protegit els repressors durant dècades. Però la pregunta és: farà realment alguna cosa la justícia o ens tornaran a vendre el mateix conte de fades de la concòrdia?
Així doncs, mentre alguns es dediquen a fer malabars amb la història, d’altres, com Blanca Serra, ens recorden que la memòria no és selectiva i que la veritat, per molt incòmoda que sigui, sempre acaba sortint a la llum. Potser és hora de deixar de banda els relats edulcorats i afrontar la nostra història amb honestedat, sense por de reconèixer els errors del passat. Al cap i a la fi, només així podrem construir una democràcia realment sòlida i justa.
