Si ignores la qüestió, ataca

“No ho sé”. És una oració senzilla, però aquestes tres paraules poden amagar un món en determinades circumstàncies. Reconèixer que no se sap alguna cosa és enfrontar-nos a les nostres limitacions. I aquí s’obren dues opcions. Aquest “no ho sé” ens pot empènyer a voler aprendre, a minimitzar les nostres múltiples ignoràncies. Milions de persones que han dit “no ho sé” en algun moment, han dedicat la seva vida a intentar saber, conscients que mai no abastaran més que una ínfima porció de l’univers de coneixements que hi ha a l’abast dels éssers humans. Però moltes altres han optat per fer trampes, per amagar la ignorància sota la catifa i simular que saben moltíssimes més coses que els altres, sempre amb l’ajuda de certa dosi de supèrbia i prepotència, per donar solidesa a l’aparença.

Hi ha moltes coses que no sé, la meva llista no té fi i s’amplia amb cada llibre que passa per les meves mans. Però estic segura d’una cosa: la gent que no està disposada a reconèixer la seva pròpia ignorància em fa por. No una por terrible paralitzant. És una por que s’acompanya d’una dosi de pena, sobretot quan veus que aquestes persones tenen el poder de fer que la vida de la gent sigui més trista i pitjor.

No diré cap cosa innovadora si destac que molts polítics són així. Són els que s’enfaden quan els fan preguntes de veritat, no d’aquestes que volen escoltar i que, entre línies, els donen la raó. Es tracta de representants públics que queden en evidència a la mínima que algú hi vol gratar i reclama uns mínims, tant de fonaments com d’argumentacions. En definitiva, que no menteixi o, en tot cas, que no s’inventi les coses. Per això no és cap anècdota que la portaveu de Vox, Manuela Cañadas, s’enfadàs amb una periodista de l’ARA Balears, que li va reclamar la font de les seves afirmacions, com que els migrants són els executors de “violacions massives”, com ella afirma cada vegada que té ocasió.

Com que rere el fum no hi ha res sòlid, Cañadas va optar per la via que deixa més en evidència la pròpia ignorància: va atacar la periodista, com si en lloc d’haver fet una pregunta hagués estat terriblement ofensiva.

És trist que un partit que escampa el racisme tingui influència en el Govern de tots. És trist que una representant de la ciutadania no aprofiti les qüestions que apel·len a la seva ignorància per reflexionar, com a mínim. I les disculpes de mentida no serveixen per arreglar-ho.