01/04/2022

Humor i honor

3 min

A hores d’ara ja s’han comentat potser massa coses de la bufetada que la nit dels premis Oscars va donar Will Smith al presentador Chris Rock, després que aquest fes un acudit sobre la calvície de Jada Pinkett, la dona de Smith. El tema té tants matisos, hipòtesis implícites o explícites que des d’aquella nit no s’ha deixat d’escriure i debatre sobre l’afer, i converteix aquesta plantofada en alguna cosa més que una simple agressió i ho porta al terreny del debat cultural i de gènere, i al sempre recurrent estira-i-arronsa entre els límits de l’humor i de l’honor. 

Hi ha hagut aquí un excés de zel per part d’algú que no s’havia d’ofendre, perquè, és cert, en el primer moment, Smith reia? Està emparat l’humorista per la llibertat d’expressió? És vertaderament tan ofensiu fer un acudit on, simplement, es diu que la dona calba podria interpretar una segona part de la pel·lícula la tinent O’Neil (on Demi Moore feia de militar amb el cap afaitat)? 

La majoria de gent que entén l’agressió física afirma que l’acudit no és tal, sinó que és una simple ofensa i que, per tant, està justificat el fet de respondre-hi amb violència. El canvi cultural dels últims anys ens porta a afirmar que fer befa de dones o malalties no és 'políticament correcte' i que, per tant, no pot fer gràcia ni quedar emparat per la llibertat del creador —sí, però, si es fes befa dels 'poderosos': la monarquia, els homes blancs, etc. Hi ha qui fins i tot equipara les dues coses: l’acudit és violència, d’igual manera que ho és la bufetada. Sent les coses així, s’haurien igualat les tornes. Acaba sent políticament més correcta la violència física que no la —suposada— violència verbal. I des d’una altra perspectiva, de gènere, Smith hauria exposat l’ego d’un mascle tronat, que sent que ha de defensar l’honor de la seva dona, per bé que en principi reia amb totes les dents, com gairebé tothom a la sala. Així, es diu que Smith no tenia dret a bufetejar sinó que qui ho hauria d’haver fet és Jada Pinkett; aquí, doncs, s’aprova la violència, però només si qui l’exerceix és l’ofès.

Es donen les variables següents. Si aproves l’acudit i la bufetada, doncs, tendeixes a ser de la dreta autoritària; si no aproves l’acudit i sí la bufetada, tires cap a l’esquerra llibertària; si no aproves ni l’acudit ni la bufetada, cap a la socialdemocràcia; si aproves l’acudit i no la bufetada, ets un trist liberal centrista i pusil·lànime. Costaria trobar un cas que fos tan revelador. Tampoc no ha faltat qui ho atribueix tot a un simple componiment: tot hauria estat escenificat, teatre o marro a favor de l’espectacle i la polèmica (hipòtesi que no m’empasso).

Estem vivint temps apassionants, absurds, summament ridículs. Com sempre passa, les èpoques més moralitzades acaben sent les més violentes, perquè en aquesta recerca del bé pur es cau en excessos de zel, en caceres de bruixes i en repressions que, un dia, esclaten de la pitjor manera. Veurem bufetades, però sobretot dels qui més se l’agafen amb paper de fumar. Rock hauria d’haver fet la gràcia en una cançó de rap.        

Melcior Comes és escriptor