ABANSD’ARA

L’honor retrobat de Martí i Pol

Article de Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) a l’Avui (15-V-1991). Avui fa quinze anys de la mort de Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929 - Vic, Osona, 2003); i ahir en va fer vint-i-set també de la mort de Montserrat Roig, esdevinguda sis mesos després d’aquesta peça dedicada al poeta que rebia aquells dies el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Una vegada en Martí i Pol va dir que no demanava gran cosa. Per exemple, demanava poder parlar sense estrafer la veu i caminar sense crosses i fer l’amor sense haver de demanar permisos i escriure en un paper sense pautes. No, no demanava gran cosa. Però demanava tant que només ho podien entendre els que parlen tot estrafent la veu i caminen amb crosses i fan l’amor tot demanant permisos i escriuen en un paper amb pautes. De tota manera, no exagerem. En Martí i Pol era poeta molt abans que patís d’esclerosi múltiple, una malaltia que no mata però que pot convertir-se en el visitant impertinent d’una existència. Només els qui pateixen de malalties cròniques entenen què vol dir haver de conviure amb un mal que no és més que això: un visitant impassible i impertinent. Però no es tracta d’escriure sobre l’esclerosi múltiple d’un poeta, sinó del poeta. Recordo que una vegada en Josep Pla em va dir: “Senyoreta, procuri d’escriure com si escrivís una carta a la seva mare.” És un consell que he procurat de seguir. Encara que, això, depèn de la mare de cadascú. O cadascú té la mare que es mereix? Bé, deixem les mares i tornem a la poesia. Els poetes-nas-enlaire consideren que si la poesia és intel·ligible és que és dolenta. Una bajanada. Hi ha poetes hermètics que escriuen de manera fosca perquè no s’entenen ni ells mateixos. Hi ha poetes hermètics que escriuen de manera fosca perquè són boníssims. Per tant, entendre o no els versos d’un poeta no té res a veure amb la bellesa. I tot això se m’acut perquè Martí i Pol és un poeta que entenem. Però no sempre. No és el mateix escriure: “... la Joana Martínez, que esbaldia / comunes i racons i s’arrugava / a poc a poc, com s’arruguen les fulles, [...] / i tants i tants, vivents o no, que formen / un cos inert i pàl·lid, a hores d’ara.” O bé el que va escriure a Temps d’interluni, publicat el 1990: “... Potser el costum / t’ha convertit en aquest personatge / hieràtic i solemne que malviu / entre la por terrible a veure’s nu / i el terrible desig de despullar-se.” Bé, aquests versos també s’entenen. Però d’una altra manera. Hi ha vint anys entremig i un poeta que s’ha fet gran sense envellir. Ell ens confirma que el sofriment sempre és inútil. Una revenja dels déus mentre es fan la manicura. Com diu Martí i Pol tot inspirant-se en Gil de Biedma, la vida d’un poeta és la vida de tots els éssers humans o, si més no, la d’uns quants entre els éssers humans. En un llibre de poemes, de vegades, hi trobes l’alè d’un home que es resisteix a pensar que despullar-se moralment en públic és un pecat mortal. Els puritans no llegeixen poesia, subvencionen pornografia. Ho dic en prosa rasa, que és l’únic que sé fer. En Martí i Pol no ha perdut l’honor. Nosaltres, amb ell, tampoc.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF