La hipòtesi de la guerra

Imaginem algú que, enmig d'un incendi, encarrega per correu un extintor per poder apagar les flames. Aquesta imatge grotesca suggereix la manera com Europa ha decidit de cop i volta resoldre els seus problemes de seguretat, que són qualsevol cosa menys imaginaris. El gir de guió propiciat per les batzegades de Donald Trump en política internacional ha agreujat la situació, però no l'ha pas creada. Si més no des de 2014, les intencions de recompondre l'URSS i les seves velles àrees d'influència eren més que evidents, i no només per l'ocupació de Crimea. Putin ha afirmat i repetit que la pitjor catàstrofe del segle XX va ser la descomposició de la Unió Soviètica. Qui no hagi volgut assabentar-se'n a Brussel·les és perquè és un ingenu o bé un complet irresponsable. La debilitat d'Europa a Trump ja li va bé, perquè ell no negocia ni dialoga mai: simplement regateja jugant sempre amb avantatge (i si no és així, no juga). És el que ha fet fins ara.

¿Europa es rearmarà per no dependre com fins ara d'uns Estats Units que ha deixat de ser el seu aliat? Estic convençut que això no passarà realment, i no per una qüestió relacionada amb els pressupostos militars. No es rearmarà perquè el tema no va de tancs i de drons, sinó de realisme polític o bé d'angelisme ideològic, i ara mateix les correlacions de forces i els lideratges són els que són. Segurament és una casualitat que els partits polítics i les organitzacions no governamentals que han expressat amb més claredat i determinació la seva oposició al rearmament siguin alhora, sense cap excepció significativa, prorussos. Algunes d'aquestes forces són rellevants als seus respectius països. La guerra és percebuda per molts europeus com una abstracció llunyana i borrosa, no com una veritable possibilitat. En conseqüència, els milers de milions d'euros que es vulguin posar damunt la taula per fer veure que alguna cosa belluga col·lisionaran sense remei amb un mainstream que va per una altra banda.

M'agradaria recuperar un llibre d'un filòsof nord-americà poc conegut, Jesse Glenn Gray (1913-1977). Es deia The Warriors (1959) i duia com a subtítol Reflexions de l'home a la batalla. Hannah Arendt el considerava un text fonamental. Glenn Gray va ser cridat a files exactament el mateix dia que va obtenir el seu doctorat en filosofia; l'anècdota no és gens banal. Comparar Hobbes amb Rousseau en una aula universitària, o analitzar les tesis de Kant sobre la pau perpètua, té poc o res a veure amb el fet de contrastar –d'experimentar, de viure– aquestes mateixes idees en una trinxera on arriba l'olor de cadàvers. És per això que la mirada de Gray té un gran interès. No és un filòsof que teoritzi sobre la guerra ni un simple soldat: és totes dues coses alhora. L'interès augmenta quan constatem que a finals de la dècada dels cinquanta encara no existia la correcció política, és a dir, el prejudici a dir les coses pel seu nom. Tampoc no estava de moda l'angelisme, que consisteix a ignorar certes pulsions de l'ésser humà documentades des del paleolític fins als nostres dies. Gray mostra el seu fàstic absolut per la violència, però no comet la ingenuïtat de negar-ne l'existència. “De vegades –afirma– es necessita una mirada penetrant per adonar-se de la violència subjacent a la vida diària de les societats occidentals, i com són d'hàbils els poders públics per mantenir el més obvi fora de la vista”. Aquesta enigmàtica expressió –“el més obvi”– al·ludeix a fets que tots hem contemplat però que sovint ens neguem a situar en el context del que és més que probable: des d'una brega en un parvulari –innocent per a un adult, però viscuda com una cosa molt violenta per un nen– fins a un enfrontament bèl·lic.

En general, Gray no cau en la vella trampa de decretar si aquests fets responen a una pulsió innata o bé adquirida. Això és impossible de comprovar sense apel·lar a truculències epistemològiques, en general relacionades amb el vell art d'elevar les excepcions etnogràfiques a la categoria de regla antropològica, com la d'aquelles tribus incertes el comportament de les quals recorda l'amor fraternal que es professen els Teletubbies, etc. Sembla més honrat limitar-se a constatar, com fa Gray, l'existència d'un substrat de violència que res ni ningú no han aconseguit erradicar mai. Però sí mantenir-lo a ratlla, sota control: heus aquí el matís que ho canvia tot sense que això sigui la solució màgica de res. Abans d'assumir la insuficiència dels dispositius europeus de seguretat caldria, doncs, reflexionar sobre les idees de fons que ens han portat a la situació actual.