01/10/2023

¿Hem d’exigir que la comèdia 
sigui veritat?

És interessant: ¿podem exigir a un còmic que si explica històries en primera persona siguin veritat? Hasan Minhaj ha estat objecte d’una investigació del New Yorker en què s’explica que una part substancial de les seves anècdotes sobre el racisme patit pels americans d’origen indi als Estats Units són fabricades. És evident que un còmic té permís per exagerar les seves històries i guarnir-les amb detalls que reforcin la descàrrega còmica: el contracte implícit amb el públic inclou aquest tractament distorsionat de la realitat. Però crear-les del no res resulta contraproduent perquè una part substancial de les rutines emana del fet que siguin presentades com a veritables. Per molt que Whoopi Goldberg defensi el seu col·lega de professió, als còmics se’ls valora per la seva capacitat de dir veritats a la cara, de manera que les invencions pures acaben inevitablement jugant en contra seu. “La veritat emocional va primer. La veritat factual és secundària”, es defensa Minhaj. Però, si això és així, s’hauria de poder presentar aquesta veritat diguem-ne literària o política sense necessitat de crear confusió sobre si un fet ha succeït o és només imaginat. És important, perquè si dalt de l’escenari hi ha un personatge i no la persona, el contracte amb l’audiència ja no és gens clar.

Un artista dalt de l’escenari ha de tenir màxima llibertat, fins i tot per enganyar, si l’engany forma part orgànica del xou. Leo Bassi, per exemple, és dels que han sabut jugar molt bé amb aquesta dualitat de la veritat i la mentida, però perquè forma part del seu discurs. Un cop se sap que Minhaj no va hospitalitzar la seva filla per haver rebut un sobre amb pols blanca després d’haver criticat el govern saudita, la força del missatge s’esbrava, per molt que fos ben intencionat i l’assistís la raó moral (que és un terme bastant més convincent que aquest esguerro de veritat emocional).