'Haters', és hora de resistir!
Palmahe d’agrair a la meva companya Laura López que em definís d’una manera amb la qual em sent plenament identificada: hater de l’obvi. Aquesta definició no fa de mi cap ésser especial, perquè el món n’està ple, de haters. Simplement em fa sentir part d’una germanor. Els odis uneixen les persones amb molta força, tal vegada fins i tot més que l’amor –per treure profit de l’odi, recoman la lectura de Los enemigos. O cómo sobrevivir al odio i aprovechar la enemistad (Anagrama), de Kiko Amat.
Escric aquest article en una de les èpoques més òbvies de l’any, la de Nadal, ben odiada per la comunitat dels haters del món. Aquí ens hem d’aferrar a una paraula cabdal: ‘resistència’. Hem de resistir que ens felicitin persones a les quals importam un pebre, i també la temptació d’enviar de tornada bons desitjos, perquè elles també ens importen un pebre a nosaltres. Hem de resistir a l’hora de donar la nostra opinió, perquè, en el fons, sabem que els nostres éssers estimats estan cansats de sentir-nos remugar. Que sí, que el consumisme és una merda, que la gent mor de fam i aquí la gent s’infla a menjar i a beure, que Jesucrist moriria d’un ictus si veiés en què s’ha convertit el món... Això només ens interessa a nosaltres, de manera que ens podem estalviar aquesta necessitat imperiosa que sentim per comunicar-ho. A més, si a nosaltres ens importen també un pebre les coses que pensen els altres, per què hem de pensar que les nostres sí que ho són, importants? Siguem coherents i callem. Tal vegada algun dia algú aconsegueix els telèfons d’un bon grapat de haters i ens unim en un grup de WhatsApp acollidor, on no ens sentim jutjats. Una mena de paradís de l’odi.
En el nostre camí de resistència, hem d’arribar a la nit de Cap d’Any. I sí, hem de fer els pardals menjant raïm, malgrat que sabem que fer aquest doi mirant uns ridículs presentadors de televisió a nosaltres no ens serveix ni per riure, encara que el nostre rictus ens ajudi a dissimular.
I hem de lluitar per trobar moments de pau enmig d’aquest frenesí. Moments per respirar, per reflexionar, per estar tranquils. Enmig de l’enrenou, el silenci és sanador, i la solitud ens aporta la dolçor de la companyia –sí, sembla paradoxal, però som hater, no una especialista en lògica. Com a bons odiadors, hem d’assolir felicitat en la seva mesura justa, perquè no estam capacitats per suportar-ne massa i, si ho estiguéssim, no ho voldríem.
